29 d’oct. 2016

La Treva

LA TREVA
(a la Villarroel)



Avui m'ha quedat molt clar que Donald Margulies no és el meu dramaturg de capçalera. Em sembla que ell com a autor i jo com a espectador no acabem d'encaixar. No és que hagi vist moltes obres d'ell, però sí algunes... i no, no ens entenem. Si fóssim parella de ball ens trepitjaríem. El que m'ha passat avui amb La Treva és que el personatge principal, la Sarah interpretat per Clara Segura, no me l'he acabat de creure; la seva actitud desconfiada, negativa i borda davant la seva parella i els seus amics, no m'ha convençut, hi he trobat alguna cosa d'artificial.
La Sarah és fotoperiodista de guerra i el James, el seu company, periodista. La Sarah ha patit un atemptat amb bomba a l'Irak on mora el seu intèrpret i ella queda greument ferida. James la va a buscar i retornen al seu apartament de Brooklyn, on es plantejaran i afloraran moltes coses, especialment a partir de la visita de Richard, editor de la parella i la seva jove i bonica nova esposa Mandy.
El personatge de la Mandy, que al principi sembla la joveneta que està boníssima, però superficial, casada amb l'home madur divorciat de la primera dona cabrona. intel·ligent i amiga del matrimoni periodista, serà el detonant de totes les preguntes. ¿Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s'està dessagnant, o s'ha d'aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s'ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l'han de menysprear perquè als seus cinquanta s'ha buscat una pell llisa que l'escalfi a les nits?
Com podeu veure els conflictes plantejats són més vells que el món i potser no aporten cap novetat als vells debats, i aquest és una mica l'avorriment de l'obra que ha resultat plana i un dejà vu.
L'escenografia de Cesc Calafell és brillant, un apartament d'un barri cool de Brooklyn disposat al mig del teatre, a dues grades com ja ens tenen acostumats els de La Villarroel fa un temps. La direcció de Julio Manrique m'ha semblat correcte, i les actuacions també però, com ja he dit, penso que la peça no té gruix, resulta plana i contra això els intèrprets no hi tenen res a fer, ni Seguras, ni Madaules ni Selvas ni Rieras, em sap greu.
Ni d'estrena oficial, i com és habitual tothom ha aplaudit molt. Els comentaris en veu baixa a la sortida i entre amics ja són una altra cosa i és natural. La gent és agraïda i treu el bo i obvia el mediocre, perfectament comprensible. La peça no és que estigui malament, però resulta un pèl massa plana.
Una observació. Tothom sap que els espectacles muntats a dues grades són molt llamineres, ja que queden molt bé, però el director d'una obra així hauria de tenir en compte que projectar la veu correctament per a la grada A i la B a la vegada és molt difícil i per tant les escenes més íntimes, en les que els actors no poden cridar, s'haurien de fer en posicions que arribessin bé a les dues parts de l'escalonada. També suposo que saben que els assistents habituals al teatre tenen una mitjana d'edat una mica alta, període en que la oïda ja no funciona com una màquina de cosir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada