LA TREVA
(a la Villarroel)
Avui m'ha quedat molt clar que Donald Margulies no és el meu dramaturg de
capçalera. Em sembla que ell com a autor i jo com a espectador no acabem
d'encaixar. No és que hagi vist moltes obres d'ell, però sí algunes... i no, no
ens entenem. Si fóssim parella de ball ens trepitjaríem. El que m'ha passat
avui amb La Treva és que el personatge principal, la Sarah interpretat per
Clara Segura, no me l'he acabat de creure; la seva actitud desconfiada,
negativa i borda davant la seva parella i els seus amics, no m'ha convençut, hi
he trobat alguna cosa d'artificial.
La Sarah és fotoperiodista de guerra i el James, el seu company, periodista.
La Sarah ha patit un atemptat amb bomba a l'Irak on mora el seu intèrpret i
ella queda greument ferida. James la va a buscar i retornen al seu apartament
de Brooklyn, on es plantejaran i afloraran moltes coses, especialment a partir
de la visita de Richard, editor de la parella i la seva jove i bonica nova
esposa Mandy.
El personatge de la Mandy, que al principi sembla la joveneta que està
boníssima, però superficial, casada amb l'home madur divorciat de la primera
dona cabrona. intel·ligent i amiga del matrimoni periodista, serà el detonant
de totes les preguntes. ¿Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera
davant la nena que s'està dessagnant, o s'ha d'aturar i ajudar-la? Potser la
decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà
dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de
vint i pocs anys perquè està com un tocinillo
de cielo i s'ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que
estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent,
com li correspon per edat? I a ell, l'han de menysprear perquè als seus
cinquanta s'ha buscat una pell llisa que l'escalfi a les nits?
Com podeu veure els conflictes plantejats són més vells que el món i
potser no aporten cap novetat als vells debats, i aquest és una mica
l'avorriment de l'obra que ha resultat plana i un dejà vu.
L'escenografia de Cesc Calafell és brillant, un apartament d'un barri cool de Brooklyn disposat al mig del teatre,
a dues grades com ja ens tenen acostumats els de La Villarroel fa un temps. La
direcció de Julio Manrique m'ha semblat correcte, i les actuacions també però,
com ja he dit, penso que la peça no té gruix, resulta plana i contra això els
intèrprets no hi tenen res a fer, ni Seguras, ni Madaules ni Selvas ni Rieras,
em sap greu.
Ni d'estrena oficial, i com és habitual tothom ha aplaudit molt. Els
comentaris en veu baixa a la sortida i entre amics ja són una altra cosa i és
natural. La gent és agraïda i treu el bo i obvia el mediocre, perfectament
comprensible. La peça no és que estigui malament, però resulta un pèl massa
plana.
Una observació. Tothom sap que els espectacles muntats a dues grades
són molt llamineres, ja que queden molt bé, però el director d'una obra així hauria
de tenir en compte que projectar la veu correctament per a la grada A i la B a la
vegada és molt difícil i per tant les escenes més íntimes, en les que els actors
no poden cridar, s'haurien de fer en posicions que arribessin bé a les dues parts
de l'escalonada. També suposo que saben que els assistents habituals al teatre
tenen una mitjana d'edat una mica alta, període en que la oïda ja no funciona
com una màquina de cosir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada