Veracruz Nos Estamos Deforestando

VERQACRUZ. NOS ESTAMOS DEFORESTANDO

(al la Nova Jazz Cava, dins el TNT)

Avanço que aquesta obra no és un espectacle. M'explico: és una conferència dita amb l'ajut de petits moviments escènics i teatre d'objectes. El protagonitza Luisa Pardo, una noia de l'estat de Veracruz (Mèxic) que forma part del col·lectiu Lagartijas Tiradas al Sol, compromès en denunciar la corrupció que impera al seu país. Avanço que jo em pensava que anava a veure una obra de teatre, però no lamento pas haver-hi assistit.

La peça-conferència comença explicant que és l'estat de Veracruz, les seves característiques geogràfiques, el paisatge, la seva bellesa i la seva història, encetant per la precolombina, citant l'època esclavista i el trànsit de mercaderies entre l'Atlàntic i el Pacífic —Veracruz està en una de les franges més estretes entre els dos oceans—, fins al segle XX. Una vegada situats continua centrada en l'època actual.

I entrem en les entranyes d'un dels països més corruptes d'Amèrica, on la impunitat és el pa de cada dia; el naixement del PRI —Partido Revoludionario Institucional, un dels oxímorons més vistosos de la història—, la compra de vots, la ineficàcia de la justícia i les brigades policials i a la vegada criminals. El narcotràfic la seva relació amb els poders públics així com les lluites a mort per obtenir l'exclusiva (càrtels). I com a colofó els assassinats i desaparicions de dissidents, joves lluitadors i estudiants.

Tot això ho explica la Luisa Pardo que físicament és una noia d'aparença feble, amb les seves ulleretes i vestida amb una roba que sembla comprada de segona mà a OXFAM. Aparença, he dit, perquè en realitat la seva valentia —i la del seu col·lectiu— és admirable. Denunciar aquests fets és fàcil que a la curta o a la llarga li costi la vida, i si te sort no la torturaran. Això no és poca cosa. Penso que ningú vol passar a la història com un mort que va ser valent. Els que emprenen el camí de la denúncia, penso, ho fan per millorar el seu país i continuar vius per seguir millorant-lo i poder explicar-ho als seus fills i néts.

La posada en escena —ja que tot i ser una conferència té posada en escena— és molt senzilla: al fons una pantalla on es projecten els vídeos; a la dreta un piano de cua, doncs al fer-se l'obra a l Nova Jazz Cava ja i hi és sempre fa bonic. en canvi la banqueta s'ha utilitzat per anar-hi posant objectes: figuretes, arbres, tot de joguina al estil Agrupación Señor Serrano, i al terra també: espelmes i altres andròmines que fan referència al que conta. A l'esquerra dels escenari una taula on la Luisa hi té l'ordinador amb el que manipula el so i les projeccions.

Tothom ha sortit amb el cor encongit després d'aplaudir a la noia i la seva determinació. A la sortida molts comentaris a l'estil "vivim en una merda de país que es diu Espanya, però encara som afortunats".

Un apunt. Sé que sonoritzar bé és difícil; és un feina tècnica, però com totes té el seu art. Sonoritzar per un sol dia encara és més complicat perquè no hi ha correccions possibles, però escoltar un espectacle amb variats de sorolls de fons, amb els finals de les paraules en essa zumzejant per les orelles, no estar acordat el volum de les projeccions amb la veu del que parla, és força molest. Queda dit per futurs espectacles.

Qwerty