MAMBO
(a El Maldà)
Al escenari una parella vestida com en aquells campionats
de ball televisius, ella vestit vermell, tall fins al maluc, calces vermelles a
joc. Ell amb camisa i pantalons negres, tot amb lluentons. Ella elegant, ell
ridícul. Sona Papa Loves Mambo i es
posen a ballar. Ho fan molt bé i somriuen al públic, però es nota que hi ha
mala llet.
Acabat el mambo es posen a parlar i sí, hi ha mala llet , molta, perquè ella vol
el divorci i ell no; comença la sessió de retrets, que si ella no s'ocupa de la
casa, que si ell no ho fa dels fills, que si no pot perquè treballa trenta
hores al dia. Ell que si l'altre dia després de dutxar-se no es va poder
eixugar perquè totes les tovalloles estaven brutes, ella que si només en tenen
vuit i en canvi la seva germana en te dues-centes perquè el seu marit guanya
molts quartos i tenen piscina... i així avança l'obra discutint sense parar
fins i tot mentre estan sopant menges diferents perquè ella és vegetariana i el
celíac, el que faltava pel duro.
La peça és divertida i te molts bons moments, però és irregular i es fa
una mica reiterativa amb tantes reprovacions, com si hi hagués poca "xixa"
i penso que per això s'ha hagut de recórrer al truc de "teatre dins el
teatre". cosa que als espectadors ens ha descol·locat una miqueta, tot i
que ha estat una de les parts més divertides, com ha passat amb el mambo. Sembla
que de recent casat anaven a ballar el mambo o participaven en concursos, i
d'aquí ve fins i tot el vestuari.
Un detall divertit. Al principi, quan acaben de ballar, ell es posa la
mà per dins els pantalons ajustats i es treu un plàtan, un giny per marcar
paquet. M'ha recordat una anècdota de Sir John Gielgud, el gran actor anglès
shakesperià. Deia que hi ha dues classes d'actors: els de one sock i els de two socks
—un mitjó o dos mitjons—, els que es posen sota les malles quan fan clàssics
per suplir la manca de paquet. Ell es confessava de two socks.
Tornem a l'obra; una comèdia divertida de Oriol Tarrason (Antonietes)
dirigida per ell mateix, molt ben interpretada per Annabel Castan i Dani
Arrebola. El públic surt amb un somriure als llavis. No passarà a la història,
però potser tampoc es pretenia res més que un divertimento amable. Suposo que els que hem sortit somrient,
inconscientment hem estat contents de les nostres vides matrimonial, potser
perquè no ens estem divorciant, segurament perquè a casa hi tenim més de vuit
tovalloles, una bona part netes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada