Wohnwagen

WOHNWAGEN

(a La Seca Espai Brossa)

Diuen que vol dir autocaravana, la paraula aquesta. A mi em sona a una marca de cotxes, però com que no sé alemany, ni sé com s'escriu ben bé aquesta marca... doncs això. Em sembla que com a ressenya d'una obra de teatre no m'està quedant massa entenedora, però en defensa meva diré que l'obra tampoc s'entén massa bé. Ara, amb aquesta afirmació sembla que digui que l'obra és una me, i no, vull dir que és una mica confusa, però que quedi clar que de me res. És una mica així... com... com... rara.

Anem per feina. Resulta que una colla de teatreros d'aquí van anar a Berlin a veure que es feia per allà i descobriren un tipus de teatre absolutament nou (compte amb el teatre a Berlin). Veuen una cosa que els impressiona signada per Rémi Pràdere i la volen portar però, valents ells, la volen adaptar a la nostra manera de fer, i Max Grosse Majench la tradueix, i Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i el traductor en fan la dramatúrgia, i Anna Serrano i el Max Grosse aquest —que està a tot arreu con nostre senyor— la dirigeixen. Ja està, ja la tenim i estrenem.

Aleshores l'espectador entra a la sala Joan Brossa, que li és sobradament coneguda i no reconeix res. Tot està capgirat, la sala plena de fum, mig a les fosques; allà on hi havia una grada hi ha un merder, cadires per baix, més fum, vigila en no ensopegar que hi ha uns cables per terra, i una mena de cúpola... La sensació de caos buscada està molt, però que molt aconseguida. Bravo Marc Salicrú.

I Aleshores apareix un paio amb xupa de pell que li ve una mica gran, pentinat com un futbolista, rajant com un posseït i en un moment en que es gira d'esquena li veiem la cua vermella que li sobresurt dels pantalons per la part que es correspondria al forat del cul. Merda, el dimoni! i mentre ens sobreposem a l'ensurt tot fent repàs dels nostres pecats. resulta que ja li dona la rèplica una fada, una fada bona... que és un tio. Però a veure, les fades no eren noies virginals amb tirabuixons rossos i cares angelicals? doncs encara no hem vist res, perquè la bruixa —cony! també tenim bruixa?— fot metre noranta, atractiva, shorts, i amb cara i veu de ser molt dolenta acaba d'aparèixer i ens fot un rotllo potent.

Us ha quedat clar? Doncs ara tenim una parella que s'acaben d'enamorar. Ell tranquil, lector de Kafka, casolà, no li agraden les aventures, però ella més agosarada, voldria recórrer el món, conèixer altres cultures, móns diversos... I això com ho solucionem? Doncs ens comprem una autocaravana, una wohnwagen, una casa que ens permeti rodar pel món, però les coses no són tan senzilles...

Conclusió: Wahnwagen és una obra complicada, de vegades confusa —al menys per a mi— però d'aquelles que no et vols perdre, que impacten com al seu moment van impactar les de Ionesco, Brechtt o Beckett. No comparo, només dic que jo, com a persona que vull estar al dia, l'he volgut veure. Després el temps anirà posant capes damunt els records... i d'aquí a vint anys ja en parlarem. Jo de vosaltres, l'aniria a veure i a escoltar. El guitarrista que fa els fons musicals és l'hòstia.