GENTE BIEN
(al Teatre Coliseum)
Declaració de principis: sóc un fan de La Cubana. Els he anat seguint
al llarg de la vida i sempre m'han divertit i he admirat, tan en els espectacles
de carrer com en els de local tancat, i avui no ha sigut diferent. Els de Sitges
fan un teatre fresc, divertit, descarat i sense manies; molt entroncat en la
manera de fer gresca a la catalana, com el que es devia veure al Paral·lel a finals
del XIX.
Aquesta vegada han agafat un sainet de Santiago Rusiñol, l'han passat
pel sedàs "cubano" i s'han conyejat dels nou rics i sobrevinguts a
les elits barcelonines al llarg de cent anys en quatre etapes. 1917 on la
família protagonista que ha fet molts quartos amb la indústria de la carn de
porc, compra un títol nobiliari, munta un pis de fantasia a Barcelona i
s'apunta a la moda de parlar en castellà i rebre a amics per a prendre el te a
les cinc de la tarda. 1957, ja estem en ple franquisme i ara parlar en castellà
més que donar prestigi és una obligació. 1980, Franco ja ha fet el pet i ara la
família ja no utilitza el títol nobiliari, només es fan dir senyors, vesteixen
de blanc com els hippies i porten senalla. 2017, en plena època de corrupció és
hora d'amagar el títol.
L'esquema és molt senzill, però passen moltes més coses i molt "cubanes"
que no penso explicar per respecte als que mai en vist un espectacle d'aquesta
companyia. Els "veterans" ens hem trobat amb situacions que vam
descobrir amb "Cómeme el coco, negro" (1989), que tot i que ja
conegudes, no són menys divertides. Els temes musicals —perquè és un musical
tot i que tira més cap a les revistes que la Mary Santpere feia al paral·lel
que cap a Rent— són de Joan Vives i són molt adequats a les lletres. Un exemple
és El te de las cinco, que prenen
aquella gent tan fina, con pastas y
melindros y pan de pellizco. El vestuari és realment fastuós, amb uns
barrets increïbles —els de la Cubana sempre han tingut obsessió pels capells—.
Guants llargs, joies, fracs, ventalls i plomes... no hi falta de res.
El moviment escènic és molt àgil i hi ha moments en que l'escenari és
un caos comparable al camarot dels germans Marx. L'escenografia representa el saló
dels nou rics que en realitat són unes parets blanques decorades amb
video-mapping que fan un efecte espectacular. Hi ha un moment en que la comtesa-mare
mostra les diferents estances del palauet utilitzant un pla-seqüència que
recorda El Arca Rusa de Aleksandr
Sokurov. En quant a les veus, com que la partitura és "revistera" i
no massa exigent, ho fan molt bé. Però...
Redéu Kabrota, sempre amb el però... Doncs sí. Ahir el tema de
sonorització va anar com el cul; o van tenir problemes o el tècnic de so no
anava fi. L'avantatge de treballar amb inalàmbrics és que el que controla la taula
de mescles pot matisar els volums. No dic que sigui fàcil, però ha de ser així,
i ahir la cosa anava de una saturació extrema a una audició normal. Llàstima,
doncs va perjudicar l'espectacle.
Al marge d'això, la meva recomanació és que hi aneu; els que ja no sou
verges amb la Cubana us ho passareu bé i els que no heu vist cap espectacle
d'ells, flipareu en colors. Fins i tot potser us agafaran ganes d'anar a prendre
el te amb pan de pellizco, qui sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada