27 de gen. 2017

El Despertar de la Primavera

EL DESPERETAR DE LA PRIMAVERA
(al Teatre Gaudí Barcelona)



De vegades els amics, volent ajudar, fan putades. Ha passat al Teatre Gaudí Barcelona amb El Despertar de la Primavera. Un grup d'amics dels actors els han anat a veure i donar-los suport, però han fotut tan de xivarri rient a crits, celebrant els moments més "interessants" amb yuhus i coses d'aquestes, aplaudint al mig de l'obra, tallant la continuïtat, que a mi personalment me l'han destrossat. Gràcies penya per "ajudar" d'aquesta manera tan eficient.
El Despertar de la Primavera és la primera peça del dramaturg alemany Franklin Wedeking, estrenada el 1906, i al tractar de la sexualitat en la pubertat entre uns estudiants i contenir escenes de masturbació, un suïcidi, homosexualitat, abusos sexuals a la família i fins i tot una violació —en aquesta versió, sexe consentit— li va portar molts problemes al autor. L'any 2006 amb llibret de Steven Sater i música dew Duncan Sheik es va estrenar com a musical, que és més o menys la versió que es fa al Gaudí Barcelona.
S'ha de reconèixer que la peça ha representat un gran esforç per a la companyia; 16 actors i 7 músics no és una tonteria i avui és difícilment comprensible com es pot aixecar un projecte com aquest en un teatre petit i un equip modest. Només per això felicitacions. També penso que aquesta ambició en part els ha perjudicat, potser per allò de quien mucho abarca... En la història hi ha tantes trames com personatges, i són catorze joves. Això és molta tela.
Les coreografies d'Ariadna Peya són atrevides i força espectaculars. En quant a actuacions i cant hi ha una mica de diversitat de nivell. A alguns els solos se'ls posen més travessers, però en les parts corals se'n surten molt bé. La Il·luminació l'he trobat fluixa, una mica confusa i abusant de fosca, i de vestuari m'ha agradat el de les noies, però no el dels xicots. A mi veure cames peludes en calça curta mai m'ha agradat. El conjunt musical, bona nota, especialment el trio de corda, celo, viola i violí que han destacat en els moments més emotius.
De l'adaptació de David Pintó opino que potser hauria sigut millor passar-li una mica la tisora, i penso que Marc Vilavella l'ha dirigit amb solvència. Llàstima del equip de hooligans dels que he parlat al començament; una mica de contenció ens hauria vingut de conya a tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada