La Hostalera

LA HOSTALERA

(a la Biblioteca de Catalunya)

Carlo Goldoni és per alguns (m'hi incloc) l'autor italià clàssic de referència, un dels primers que va prescindir de les màscares de la Commedia dell'Arte, encara que Trufaldino, en Servitore di due Padroni, continua fent-la servir. Tot i així en les seves obres el venecià barreja elements de la seva època amb els de la Commedia, però és un dels referents en el pas cap a les obres d'autor, amb els textos tancats, sense deixar pas a la improvisació.

La Locandiera és una de les seves obres més celebrades, possiblement de les que millor reflecteix el seu estil. Parla d'una classe mitjana incipient, però sense oblidar-se de satiritzar els costums dels nobles, presentats com a persones arrogants i presumptuoses. Mirandolina (la hostalera) és una dona autònoma i treballadora que porta l'hostal que va heretar del seu pare. Coneix sobradament el seu atractiu i és el més allunyat que pot haver-hi d'una bleda. Acostumada a les atencions dels homes, Fabrizio el seu criat (que n'està enamorat), el Marquès de Forlimpopoli (arruinat i enamorat) i el compte d'Albafiorita (burgès enriquit i enamorat), no pot admetre que el Cavaller Ripafratta no li faci cas, i el vol seduir.

L'obra es fa a la Biblioteca de Catalunya amb una escenografia poc comuna. D'entrada els que toquem sorra amb els peus som els espectadors instal·lats en tauletes de sis persones i els intèrprets estan aquesta vegada damunt un escenari amb només dues taules de bar sota el cartell de la fonda. La il·luminació no destaca perquè pràcticament es manté la llum general . El vestuari és actual i per a mi això ha representat un problema. M'explico: el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia... i això fet dins d'una americana m'ha grinyolat.

Confesso que l'obra en general no m'ha satisfet; potser n'esperava massa. Alguns feien referència a una Hostalera em sembla dirigia per Belbel, d'èxit clamorós i que jo no vaig veure. La meva estava en una que es va fer al Piccolo di Milano que em va deixar amb la boca oberta. Aquesta l'he trobat mancada de finezza, cridada en excés, exagerada en alguns papers i en altres m'ha semblat que el director ha permès que alguns intèrprets hagin utilitzat tics habituals en ells, o sigui que l'actor X ha fet d'actor X.

A la mitja part, com que estàvem en un hostal, ens han servit penne rigate, i aquí em trec el barret, perquè érem molta penya i estaven bons i calents; potser el vi tenia un punt excessiu d'acidesa, però això ja és filar molt prim i jo sóc molt mirat per aquestes coses. En acabar, la tanda d'aplaudiments ha estat llarga i generosa. Me'n alegro pels actors.