Godoy y Yo

GODOY Y YO

(a can Kabrota)

Fa tres anys la meva dona i jo vam començar un projecte que feia temps em voltava pel cap a partir d'una conversa que vaig tenir amb el director argentí Daniel Veronese. Fa tres anys que hi vam començar a donar forma, tenint molt clar com ho faríem; obrint la casa a un grup de convidats enamorats del teatre, portant teatre professional i fent les millors obres possibles dins la viabilitat del reduït espai.

Ara, en el tercer aniversari, estem orgullosos del que hem fet fins el moment. Hem primat la qualitat i la innovació. Naturalment en un format com aquest no hi ha cabuda per les grans produccions, però sí per les grans obres, com s'ha fet palés en alguns monòlegs que han passat pels millors teatres del país. Hem fet dansa, teatre de l'absurd, hem rigut i hem plorat mentre ens explicaven històries esgarrifoses. Ens hem enocionat, i quan el teatre t'emociona... és que ha funcionat.

Avui ens hem descollonat de riure i molt amb aquella mena d'humor que tan bé dominen els habitants del continent americà, especialment els del nord com els del sud. Godoy és un Uruguaià afincat a Barcelona, d'aquells que ténen el tel ben tallat, però no només això. Persona culta, gran lector, es permet citar els grans de la literatura, des de sant Agustí, passant per sant Juan de la Cruz, per acabar amb Gabriel García Márquez.

Té, a més, el do d'embadalir el públic amb la seva manera de donar el que ell en diu charlas, perquè, segons ell, és un charlista. Comença a explicar una història, de repent l'enllaça amb una altra que, a la seva vegada, s'entronca amb una tercera. Aleshores calla, fa un silenci llarg i anguniós; es frega la cara com si hagués perdut el fil i de sobte te la deixa anar, seca i directa a l'estòmac. Explica històries inversemblants com quan Sant Agustí va explicar-li al Papa Inocenci I que calis posar les orelles entre les cuixes i deixar caure la lengua per natural...

Quan es posa a explicar històries de Barcelona, la gent que freqüentava al paral·lel, tot amb una barreja de noms autèntics i possiblement alguns d'inventats, locals que jo recordo de la meva joventut, i altres que possiblement mai van existir, és com si algú hagués obert una mena de caixa de Pandora que en contes d'alliberer tots els mals del món, hagués deixat escapar un seguit d'històries divertides, picants, amables i plenes de picades d'ullet cap als espectadors.

Realment ha estat una nit màgica per divertida, una nit en que, sense poder-ho asssegurar empíricament, ens hem cregut que Aristòtil va escriure dues parts de la seva Poètica, l'una centrada en la tragèdia i l'altra, tot i que desapareguda, en la comèdia. Estem amb Umberto Eco i la seva novel·la El Nom de la Rosa. Conclusió: riure és la millor de les teràpies. Gràcies Godoy.