2 de febr. 2017

Júlia

JÚLIA
(a la Sala Atrium)



A la Sala Atrium hem vist la segona entrega de la Trilogia de la Imperfecció: Júlia, a partir de La Senyoreta Júlia de August Strindberg, una obra cabdal del teatre europeu de principis de segle passat, una obra que ens parla de la lluita pel poder; el de home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat... i dominació.
El director Raimon Molins ha continuat "eixamplant" la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo. Aquest giny, el vídeo —no el de la Sandra Camaca— si s'utilitza amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d'algunes posades en escena.
Aquesta vegada a més de filmar escenes que passen fora del nostre camp visual, ha reforçat records que expliquen els personatges amb escenes de la pel·lícula Fröken Julie (1951) del realitzador suec Alf Sjöberg, mestre d'Igmar Bergman. El resultat és molt bo i si has vist la peli, encara millor, doncs aquest és un tipus de teatre per coneixedors —que ningú ho interpreti en el sentit de ser pedant—. Jo hi he anat amb un nét meu que no coneixía l'obra i li ha costat entrar-hi.
A la peça també hi havia dues temperatures: la calenta del duo Julia (senyoreta de la casa) - Jan (xòfer i criat) i la freda de Kristina (cuinera i "una mica" nòvia del protagonista) que s'ho mira trista des de la distància. La Patrícia Mendoza ha brodat el paper de la dona "superior" per ser la senyoreta de la casa, però "inferior" per ser dona, cabrona i un punt bandarra, seient per sobre la taula de la cuina, amb la seva faldilla curta, mostrant cuixa fins el punt exacte. Fantàstic també Jordi Lordella, el criat ambiciós, fascinat per aquella dona des de que era nena, però que farà el que convingui per aconseguir les fites que s'ha marcat. Finalment Mireia Trias, personatge quasi mut, enfundada en un vestit fins els peus, sobri i elegant de minyona de casa bona, que ha estat a punt de robar la funció a la parella protagonista sense quasi obrir la boca. Els tres dirigits amb ma sàvia per Raimon Molins.
L'escenografia molt bona. Sembla mentida el partit que li treuen a la petita vaqueria que era el local. L'obra és una adaptació i per tan no hi ha tot el que conté l'original. M'hauria agradat més presència del personatge del pare dominador absolut, que només està present en les sabates que el criat neteja. En realitat no hi feia falta, però és que a mi aquests paper importants que mai es veuen al escenari em tenen fascinat, com Pepe el Romano de la Bernarda Alba, ves que hi vols fer.
Precissió final: ahir al sortir del teatre em va semblar que la peça no m'havia convençut del tot, però alguna cosa em deia que no em precipités al fer la ressenya, que quelcom em ballava pel cap. Avui, amb la idea reposada com La Crema de Miquel Martí Pol, he arribat a la conclusió de que em va agradar molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada