MACADAMIA NUT BRITTLE
(al Teatre Lliure)
Hi ha un tipus de teatre que més que teatre és performance, o a mi m'ho sembla. N'hi ha d'altre que pretén ser
trencador —i no excloc, ai làs que una performance
pugui ser trencadora—, i aquí ja trepitgem un terreny més relliscós, perquè el
que per a uns pot semblar trencador, a altres els pot semblar una mariconada o
una forma fàcil i amb poca imaginació per épater
le bourgeois. El Macadamia Nut
Brittle dels Ricci/Forte no sabria com classificar-lo. A mi em va avorrir
mortalment, però això no és una classificació, és una opinió, per tant em
guardaré molt de criticar-lo. Ras i curt: a mi se'm va fer interminable per
pesat i repetitiu, no perquè m'escandalitzés, doncs ja fa molts anys que veure
xicots amb el pito a l'aire no em fa ni fred ni calor.
"Hem intentat explicar (diu el programa) amb un impudor mozartià,
un conte cruel sobre l'adolescència. I gairebé automàticament ha sorgit esbotzar
les portes de l'anomenada normalitat sexual tocant el bombo del món foreveryoung i escampant sal per les ferides d'una
realitat brutalment viva". I ara, com l'Eugenio, diré hay alguien más? que m'ho pugui explicar millor? perquè jo de tot
això no he vist res, potser no tenia el dia o potser no estic fet per aquest
tipus d'espectacles.
Començar amb tres actors fent gestos exagerats com auxiliars de vol mostrant
el que hem de fer amb el cinturó de seguretat, la mascareta i el salvavides ho
he vist massa vegades a la realitat en vols. Després apareix una noia vestida
com una cheerleader d'equip
d'institut americà però amb descansos d'anar a la neu marca Moon Boots. Els
quatre s'asseuen i es posen a menjar gelat i ara l'un ara l'altra expliquen
coses inconnexes, barrejades amb noms de programes de televisió i marques de vi
barat (aqui han tingut un problema). Han mostrat una mena d'orgia "tres-contrauna"
que a mi m'ha recordat qualsevol cosa menys una orgia. O és que ja em falla la
memòria o és que segurament no ho era. L'escena del ball a l'agarrao de dos xicots amb els pantalons mig abaixats, cosa que la
noia ha aprofitat per fotrels-hi un pal al cul a cada un m'ha fet gràcia...
Jo vaig comprar l'entrada perquè vaig llegir que els Ricci/Forte eren
alumnes predilectes de Luca Ronconi, un director del que havia vist algun
espectacle al Piccolo i per a mi era de referència. Naturalment Ronconi era una
persona amb la ment molt més oberta que jo, ara m'ha quedat clar.
El problema: el problema ha sigut que hi havia traducció —per cert que al Lliure
han de començar a pensar en canviar la pantalla que és massa antiquada i
funciona malament— amb sobretítols, i en el moment que els quatre s'han posat a
improvisar, en contes de tallar advertint "improvisacions", han
intentat "dir coses" i realment el pastel ha estat important.
Acabo. Respectant tots els estils i opinions, a mi no m'ha agradat i
tot i tenir entrada pel diumenge per Still Life me la saltaré. Un ja comença a
ser gran i ha aprés allò que diuen de "saber escoltar el propi cos" i
el meu em diu que millor que faci ramadà.
No, no havia acabat. Algú amb coneixements em pot explicar que vol dir
això de "tocar el bombo del món foreveryoung?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada