15 de març 2017

Dybbuk

DYBBUK
(a la Sala Beckett)



          Jan Vilanova Claudin sembla que té una predilecció per escriure obres en que els fets han passat realment, allò que a les pelis se subtitula amb basado en hechos reales —ho he posat en castellà perquè m'ha semblat que molava més—. Doncs el "pàjaru" ha escrit una obra basada en la vida d'un element curiós que va enganyar a tot un país, França, i mira que els francesos tenen coses que per a ells són intocables, com la grandeur, la Légion d'Honneur, l'Édith Piaf (la Môme) i el premi Goncourt de literatura. Doncs un element que ni era nascut a França els va fotre la bleda al clatell.
          Roman Kacew va néixer a Lituania quan encara formava part de l'Imperi Rus, fill de jueus, va viure a Polònia i finalment va aterrar a França. Va ser heroi com a aviador en la Segona Guerra Mundial i va rebre una pila d'honors. Sota el pseudònim de Romain Gary va rebre el premi Goncourt (Les Racines du Ciel), es va casar amb l'actriu Jean Seberg i quan es va cansar de tot es va buscar un passerell li va posar de nom Émil Ajar, li va escriure una novel·la i va guanya el Goncourt (La Vie Devant Soi). El Goncourt només es pot guanya una vegada. Escàndol. Ah, i encara li va quedar temps per ser diplomàtic, etc...
          Amb tot això Jan Vilanova ha escrit una obra que no és d'aventures ni d'intriga (que ho podria ser), és una peça on hi ha molta introspecció, i que està plena de records, metàfores i simbolismes. Comença esbossant la relació del personatge amb la seva mare, dona sempre present a la seva vida, esperonant-lo. Més tard la trobada amb el que farà d'Émile Ajard, un desarrelat, lector empedreït al que anomena nebot. La presència del editor Gallimard, la Jean Seberg, tot en una mena de totum revolutum fascinant. I què en fem de tot això?
          De moment ho posem en una escenografia molt, però que molt atractiva de Paula Bosch. En la força gran sala de baix de la Beckett, al fons un panell negre que ho ocupa tot, i on hi aniran escribint coses a cops de brotxa i pintura blanca. Al davant vuit gàbies il·luminades per dins que no he arribat a esbrinar que cony significaven, i res més. Bé la omnipresència de Romain Gary (Víctor Pi) i el seu vestit, americana i pantalon magnífics que jo em pensava que eren estampats i no; sobre un verd quasi beige, pinzellades de pintura blanca a cops de brotxa de quan escriuen al panell negre del fons. Si el veu Xavier Sala i Martin segur que li roba l'americana. Jo he estat a punt per fer-me'n unes sabates.
          És d'aquelles peces que sembla que caminin de manera autònoma, com si ningú les hagués escrit —mentida podrida, que sense un guió ben travat no funcionarien ni deu minuts—, però que a mida que avancen et van abduint. La meva àvia si fos viva diria que és molt "moderna". I així avancem fins al desenllaç final, no feliç. Tanta impostura té un preu; aquella gent no van ser feliços.
          Víctor Pi, Patrícia Bargalló (benvinguda, feia temps que no et veia), Pepo Blasco i Bernat Quintana, en substitució de Pau Roca —aquell que sembla que s'acabi de llevar d'haver dormit en un paller—, que és el director, molt bé. Obra complicada que no es munta així com així. Bravo! El públic ha aplaudit amb ganes obligant als intèrprets a sortir a saludar repetides vegades.
P.D. Dybbuk, si ho vaig entendre bé, en yidish vol dir engany o cosa semblant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada