FILLA DEL SEU PARE
(al Teatre Lliure)
Portem una ratxa Henrik Ibsen d'aquelles que no són massa corrents; concretament al Teatre Lliure aquest dies s'està fent L'Ànec
a la Puigserver i la cabrona de la Hedda Gabler a l'Espai, i no fa massa a la
Sala Atrium vam tenir una versió de la Casa de Nines dins la Trilogía de la
Imperfecció. Si el d'Skien aixequés el cap nomenaria Barcelona ciutat amiga i
fins i tot potser ens pagaria alguna ampolla d'Aqvavit.
Aquesta peça batejada
com a Filla Del Seu Pare és una versió lliure de la Hedda Gabler. Aleix Aguilà li
ha passat el ribot i de set personatges s'ha quedat amb tres, però la veritat
és que ni ho hem notat massa perquè ha conservat els que configuren el moll de
l'os: la Hedda, el seu marit Jorgen i el sonat de Louborg.
Aguilà ha fet
alguns canvis importants, però curiosament, al menys a mi, no m'han afectat,
doncs al conèixer sobradament l'obra, ho he seguit com si fos l'original, però
explicada per una altra persona i des d'un punt de vista diferent. No he
enyorat res de com la va escriure Ibsen, fins i tot com que l'han situada en
època actual, l'he trobat més propera, si faig excepció del fet que de la
segona novel·la no n'hi hagués còpia i estigués escrita a mà, però m'ho he pres
com una llicència.
L'escenografia de
Judit Colomer simple i bona; la sala de l'àtic que s'acaben de comprar el nou
matrimoni, un piano de cua majestuós al mig, una chaise-long a un costat i poca cosa més. La il·luminació de Raimon
Rius extraordinària, especialment en el moment en que representa que a fora hi
ha una tempesta desbocada i a dins una festa desbridada.
En quant a les
actuacions, penso que Pau Miró ha controlat molt bé els tempos i ha aprofitat que
comptava amb un trio d'asos. L'actuació de Julia Barceló aparentment freda,
però és que la Hedda serà filla del seu pare, però una autèntica filla de puta,
amb una obsessió per aparentar, una mala peça que intenta abocar al seu amic
cap al suïcidi, i encara té els pebrots de exigir-li que ho faci bonic,
que no sigui sòrdid. Pau Vinyals en el rol de marit fluix de caràcter, dominat
i menyspreat per la seva dona ha fet un paperàs, i per acabat Pol López, com ja
ens te acostumats, ha omplert la sala amb la seva presència, interpretant
l'escriptor brillant, sonat, alcohòlic i perdut en un món que sembla que
l'embogeix.
Nit de bon teatre i
en acabar aplaudiments a dojo. Està sent un èxit, i opino que merescut. Els de
la Companyia Solitària poden estar contents.
P.D. Al Lliure, al
costat de l'entrada de l'Espai hi tenen un magnífic piano de cua marca Steinway,
una de les millors marques i la preferida per la majoria de pianistes de jazz, però
veig que quan fan obres amb piano (com avui) no el fan servir, en deuen llogar
un. I jo em pregunto, l'Steinway aquest és de pa broma? no té tecles? li falta
l'encordat? Si no és així, i no el fan servir, jo amb molt de gust me
l'emportaria a casa, el cuidaria i el tocaria amb amor, i si un dia el volen
recuperar, només m'ho han de dir i en un plis plas els hi torno, de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada