18 de març 2017

¿Qué Fué de ÇAndrés Villarrosa?

¿QUÉ FUÉ DE ANDRÉS VILLARROSA?
(al Maldà)




          Als que ens estimem el món de l'espectacle la paraula cabaret ens transporta als de les varietés, tan populars al primer terç del segle XX, amb humoristes, il·lusionistes, cançons, plomes, lluentons, purpurina i maquillatges exagerats. Eren considerades funcions indecents perquè les noies força vegades ensenyaven més carn de l'habitual, i potser per això van tenir tan d'èxit. Sembla que de nit la carn cotitza més que el peix, però no ho puc demostrar empíricament, o sigui que callo. Ahir al Maldà vam assistir a l'estrena de ¿Qué fué de Andrés Villarrosa?, en sessió golfa. Per fi sessions golfes a Barcelona, Déu sia lloat!
          L'espectacle fa un repàs a la vida d'aquell actor cantant de cabaret que va ser (?) Andrés Villarrosa, el cantante melódico del trémolo metódico, com se l'anomenava a l'època, l'home del vestuari imaginatiu, el perruquí que semblava una boina, el bigoti enganxat amb pega i la falsa piga a la cara. Ah, i el seu famós smoking que portava la banda lateral dels pantalons amb lluentons i cobria la bragueta amb el mateix material. D'aquest afegit ell n'estava especialment orgullós perquè deia que atreia totes les mirades.
          L'obra-record d'avui ha estat muntada a partir d'una idea d'Oriol Genís (qui si no) amb dramatúrgia i direcció de Marc Rosich i direcció musical de Òscar Marchancoses. Un espectacle fet amb molta imaginació. Exemple: l'Oriol Genís anava seguint el guió i de tan en tant el marc Rosich, que seia a primera fila l'interrompia i el renyava perquè s'oblidava d'explicar un acudit que estava al guió. Una interacció molt reïixida, de vegades amb intervenció del públic, com en el gag de la cançó del mutilat de guerra, brutal.
          A mi la peça m'ha recordat el plantejament de Broadway Danny Rose de Woody Allen, doncs al començar l'Oriol Genís representa que és l'agent del Andrés Villarrosa i està mol nerviós perquè l'artista encara no ha arribat i ja és hora de començar. Demana uns minuts de cortesia, però se'l veu molt amoïnat, fins que explota i ens diu que sempre li fa igual. No te un duro, però no compleix puntualment els seus compromisos, i llarga i llarga sobre com és, i les seves mancances, però també les seves virtuts...
          No explico res més perquè és com els acudits, que s'han d'escoltar directament dels que els explica, no del que fa de notari. No us perdeu aquest espectacle; l'Oriol Genís està brutal en un ambient que domina a la perfecció: el cabaret. Gran part des assistents a l'estrena al marxar han anat directament a urgències perquè els havia sortit l'hèrnia de tan riure. Ha estat una nit màgica, per alguns, de records.
          P.D. El número de La Canció del Guau Guau amb ball de claqué final, és antològic; vaja, ni el Fred Astaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada