YERMA
(al Teatre Akadèmia)
Dir avui que Federico
García Lorca és un dels grans escriptors en llengua castellana de tots els
temps és una obvietat. L'obra que ens ha deixat ho confirma i si no hagués
estat assassinat a 38 anys pels feixistes, ves a saber que hauria sigut capaç
de llegar-nos. Maleïts siguin aquells salvapàtries —alguns que pensen com ells
encara es passegen pel gobierno—. A
aquesta purrialla els fan tanta por els bons poetes, els que connecten amb el poble,
que si poden els maten, així, ras i curt, però deixem la ràbia i anem al que
vaig veure ahir.
Yerma forma part de
l'anomenada Trilogia Lorquiana, i es
va estrenar a Madrid l'any 1934 per Margarida Xirgu. Aquests dies se n'està
fent una versió excel·lent al Teatre Akadèmia del carrer Buenos Aires de
Barcelona. La direcció és de marc Chornet i l'adaptació d'ell mateix i Anna Maria
Ricart. Sembla que l'obra de Lorca, tot i els anys que han passat des de la
seva desaparició encara no es pot tocar i per això s'ha mantingut el text tal
com el va escriure l'autor. Ens adonem d'això només al començar, quan de bon
matí Juan li pregunta a la seva dona (Yerma) pasaron las yuntas? i ella li respon ya pasaron. Cony, m'he dit jo; paraula per paraula. El que potser
s'ha diferenciat d'altres Yermas que
he vist és l'evolució vital dels protagonistes, i m'ha semblat un encert. Una
Yerma joveníssima, al llit, maca, preciosa, sexual, amb la camisa de dormir
lleugerament arremangada, buscant al seu home, més gran que ella, sec, enjuto (com diuen en castellà). Està
enamorada? busca sexe? Ben aviat ens adonem que no, però vol que la posseeixi, que la
cubra —diu acostumada al llenguatge de les bèsties— perquè li faci un fill.
No busca amor ni plaer, només que la folli (així de trist) per quedar prenyada.
A mida que avança l'obra aquest desig es transforma en ràbia i la vida en
tragèdia. Molt ben portada aquesta evolució per Chornet i Ricart.
Diuen alguns
experts, com Miguel García-Posada, que l'obra és calderoniana. i penso que tenen raó. L'honor, que obsessiona al
marit, del qual tothom té clar que l'estèril és ell, la idea fixa de que ella s'ha
de tancar a casa on no els falta benestar: las
cosas de la labor van bien, no tenemos hijos que nos gasten... —redéu el
que acaba de dir—. Sí, estic d'acord en que és una obra calderoniana.
L'espai dissenyat
per Laura Clos "Closca" és perfecte; un terra ple de sorra i al mig
un llit. De mica en mica la resta de personatges van "plantant" uns
ceps que al llarg de l'obra hi van afegint fulles verdes, raïms... fins que
arriba el moment de la verema i ho van retirant tot i fan una pila per fer una
foguera per la nit de celebració del final de la collita, la nit en que s'acaba
desfermant tot. L'il·luminacio de David Bofarull molt bona, adequant-se en cada
moment al que se'ns volia transmetre.
Alba José, en el
paper e Yerma està impressionant; recita amb desimboltura el precís i preciós
text, un text que és com de porcellana fina, no es pot maltractar sota el risc
de trencar-lo. Amb el cos ens expressa tot el trànsit pel seu viacrucis.
Chornet l'ha elevat molt amunt i podria assegurar sense risc d'errar, que tots
hem sortit del teatre enamorats d'ella. Això no priva que la resta d'intèrprets
hagin estat a la mateixa altura, però Yerma és molta Yerma.
L'Akademia plena
com un ou d'un públic que ha anat seguit l'obra en un silenci sepulcral; ni
tos, ni caramelets d'embolcall sorollós, ni mòbils rebels... Pau i atenció, i al acabar
aplaudiments desbocats, i merescuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada