LA MATERNITAT D'ELNA
(al Teatre lliure)
Avui manejarem tres
noms: Elisabeth Eindenbenz, Assumpta Montellà i Projecte Galilei. La primera
era una filàntropa Suissa que va fundar La Maternitat d'Elna, prop dels camps
de concentració d'Argelers, Sant Cebrià de Rosellò i Ribesaltes (França), on hi
van néixer prop de 600 infants que van salvar la vida gràcies a aquelles
instal·lacions. Assumpta Montellà és una historiadora catalana autora del
llibre La Maternitat d'Elna; persona controvertida per haver estat acusada de
plagi i del que no s'ha defensat amb massa fortuna. Projecte Galilei és una companyia
de teatre fundada per Josep Galindo i Pablo Ley que han tirat endavant una pila
de projectes interessants. O sigui que al final, i contant bé, ens hem quedat
amb cinc noms.
La Maternitat
d'Elna és una obra del 2008 i narra en primera persona la fugida d'una família
catalana, al final de la guerra civil fins a acabar al camp de concentració d'Argelès sur Mer. La dona, la narradora,
està embarassada i s'esgarrifa de pensar que la seva filla naixerà en aquella immunda
platja, damunt la sorra bruta, però apareix l'Elisabeth i amb recursos d'una
associació Suïssa munta la maternitat. Al llarg de la història s'aprofita per
relatar l'èxode i el confinament als camps del sud de França, amb gran duresa
contra el govern francès i els vigilants senegalesos. Són fets coneguts per a
molts; el meu pare s'hi va passar una bona temporada a Argelès, i tot i que explicava poques coses, sabem que els van
tractar pitjor que a animals.
Per valorar l'obra
em veig obligat a separar-la des de dos punts de vista diferents. Com a peça de
teatre m'ha semblat no massa cohesionada. He trobat el relat excessivament
trencat per les aturades i les cançons i això m'ha impedit que m'integrés totalment
en el fil narratiu, i penso que el responsable ha estat el dramaturg, Pablo Ley
que la va escriure així. La incorporació de Franco Piccino, molt efectiu al piano
l'he trobat una idea bona, però no els temes triats —n'ignoro el responsable—.
Bon inici amb el Clair de Lune de Debussy,
però més tard hi han hagut uns quants temes que no he entés que hi feien, com I Wish Your Love o Lili Marleene.
Però com a peça
"testimoni dels fets" l'he trobat molt equilibrada. Sense evitar les situacions
més punyents, no s'ha caigut en cap mena de sensibleria ni s'ha abusat de
recursos per buscar la llagrimeta fàcil. Es parla durament de l'exèrcit dit
"nacional", deixant-lo en el seu lloc, però tampoc s'elogia el republicà;
es deixen els fets com van ser perquè el protagonisme no era el malament que ho
van fer els uns i altres sinó com i quant van patir els exiliats, especialment les
dones.
Teatre documental i
d'homenatge, especialment envers a la figura d'Elisabeth Eidenbenz que va saber
projectar un raig de llum damunt d'aquella pila de persones desemparades i desesperades,
lluny de les seves llars i separades dels seus sers estimats. En aquests moments
aquesta obra fa mal perquè no massa lluny, també a les aigües del mediterrani
s'estan vivint situacions similars, Allò de que l'home és l'únic animal que
ensopega sempre amb la mateixa pedra, tristament és veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada