2 d’abr. 2017

Renard o el Llibre de les Bèsties

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES
(al Teatre de l'Ateneu d'Igualada)



          Per molt greu que els sàpiga als del PP, i sense les mínimes ganes de discutir —que amb segons qui no val la pena i és molt cansat—, el català com a llengua és més o menys tan antic com el castellà. A mi mai m'ha agradat discutir qui la té més grossa, sempre m'ha semblat una pèrdua de temps. Dic tot això perquè del segle XIII tenim un text magnífic de Ramon Llull i si és d'abans o després dels Mester de Juglaria se me'n fot; només sé que és gran i divertit.
          Del Marc Rosich i la Clara Peya sospito que són dues persones que no dormen, doncs sabent el joves que són i la seva ja ingent creació sospito que tenen un pacte amb el diable i han canviat les seves ànimes, més o menys innocents, per jornades de seixanta hores. Junts han creat un espectacle musical titulat Renard, o el Llibre de les Bèsties que és una joia per molts motius. El primer, acostar la literatura medieval al públic actual. Segon, fer un muntatge que val per a la quitxalla —he comprovat que s'ho passen molt bé— i pels grans, independentment del seu grau cultural. Tercer, fer-ho en format musical, un gènere festiu de teatre integral: text, música i dansa que amplia molt el públic receptor. I quart, perquè és molt bo; i sabent que això és molt poc objectiu rectifico, jo l'he trobat molt bo.
          La idea és genial perquè comença en el món actual, truck-food, executius que fan un break a la feina i mengen ràpid (i malament) perquè no tenen temps, mòbils que sonen constantment i finalment una baralla entre dos alts càrrecs per la última hamburguesa de carn. Aleshores el restaurador fa una reflexió que el remet a l'obra de Llull, i en un moment l'escenografia es transforma al país de les bèsties i apareixen carnívors com el rei lleó, el lleopard, herbívors com l'elefant, i naturalment la múrria guineu, Renard.
          Com us podeu imaginar, a partir d'aquí, ajuntant el talent de Marc Rosich responsable de dramatúrgia i la direcció, i la Clara Peya, de la música i interpretació al piano, l'espectacle és una meravella. A més, astuts com Renard, s'han sabut rodejar d'un equip de luxe: Laura Clos "Closca" a l'escenografia, Núria Llunell al vestuari, Sylvia Kuchinov a la il·luminació, i Roberto G. Alonso a les coreografies,
          La fitxa recomana l'espectacle per a públic de 7 a 12 anys. Jo vaig veure tota la quitxalla que omplia l'Ateneu d'Igualada atents i contents, però el grans doblement entusiasmats, per la canalla i per ells mateixos. L'adaptació que ha fet Roscih dels textos és molt bona i la Clara Peya ha composat uns temes molt interessants (i per a mi directament bons) i ben adaptats al que s'explica. En aquest cas la seva música m'ha recordat als grans autors actuals del musical: Andrew Lippa, Jason Robert Brown o Jonathan Larson, així ras i curt.
          Per acabar, els intèrprets han estat a gran altura. Queralt Albinyana, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez i Toni Vinyals han composat molt bones interpretacions declamant (l'obra demana ampul·lositat), cantant i movent-se per l'escenari i ballant. Realment els de Teatre Obligatori s'ho han currat a fons, el resultat està a la vista i els premis rebuts a la lleixa.
          Felicitats a l'equip de La Mostra d'Igualada que any rere any apugen el llistó, i homenatge als que fa 28 anys, amb una mà al davant i l'altre al darrera van començar aquesta aventura amb il·lusió i tenacitat. Queda dit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada