RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES
(al Teatre de l'Ateneu d'Igualada)
Per molt greu que
els sàpiga als del PP, i sense les mínimes ganes de discutir —que amb segons qui no val la
pena i és molt cansat—, el català com a llengua és més o menys tan antic com el
castellà. A mi mai m'ha agradat discutir qui la té més grossa, sempre m'ha
semblat una pèrdua de temps. Dic tot això perquè del segle XIII tenim un text
magnífic de Ramon Llull i si és d'abans o després dels Mester de Juglaria se me'n fot; només sé que és gran i divertit.
Del Marc Rosich i
la Clara Peya sospito que són dues persones que no dormen, doncs sabent el
joves que són i la seva ja ingent creació sospito que tenen un pacte amb el
diable i han canviat les seves ànimes, més o menys innocents, per jornades de
seixanta hores. Junts han creat un espectacle musical titulat Renard, o el
Llibre de les Bèsties que és una joia per molts motius. El primer, acostar la
literatura medieval al públic actual. Segon, fer un muntatge que val per a la
quitxalla —he comprovat que s'ho passen molt bé— i pels grans, independentment
del seu grau cultural. Tercer, fer-ho en format musical, un gènere festiu de
teatre integral: text, música i dansa que amplia molt el públic receptor. I
quart, perquè és molt bo; i sabent que això és molt poc objectiu rectifico, jo
l'he trobat molt bo.
La idea és genial
perquè comença en el món actual, truck-food,
executius que fan un break a la feina i mengen ràpid (i malament) perquè no tenen
temps, mòbils que sonen constantment i finalment una baralla entre dos alts
càrrecs per la última hamburguesa de carn. Aleshores el restaurador fa una
reflexió que el remet a l'obra de Llull, i en un moment l'escenografia es transforma
al país de les bèsties i apareixen carnívors com el rei lleó, el lleopard, herbívors
com l'elefant, i naturalment la múrria guineu, Renard.
Com us podeu
imaginar, a partir d'aquí, ajuntant el talent de Marc Rosich responsable de dramatúrgia i la direcció, i la Clara Peya, de la música i interpretació al
piano, l'espectacle és una meravella. A més, astuts com Renard, s'han sabut rodejar
d'un equip de luxe: Laura Clos "Closca" a l'escenografia, Núria
Llunell al vestuari, Sylvia Kuchinov a la il·luminació, i Roberto G. Alonso a
les coreografies,
La fitxa recomana l'espectacle
per a públic de 7 a 12 anys. Jo vaig veure tota la quitxalla que omplia
l'Ateneu d'Igualada atents i contents, però el grans doblement entusiasmats, per
la canalla i per ells mateixos. L'adaptació que ha fet Roscih dels textos és molt
bona i la Clara Peya ha composat uns temes molt interessants (i per a mi directament
bons) i ben adaptats al que s'explica. En aquest cas la seva música m'ha
recordat als grans autors actuals del musical: Andrew Lippa, Jason Robert Brown
o Jonathan Larson, així ras i curt.
Per acabar, els
intèrprets han estat a gran altura. Queralt Albinyana, Laura Aubert, Marc Pujol,
Joan Vázquez i Toni Vinyals han composat molt bones interpretacions declamant
(l'obra demana ampul·lositat), cantant i movent-se per l'escenari i ballant. Realment
els de Teatre Obligatori s'ho han currat a fons, el resultat està a la vista i
els premis rebuts a la lleixa.
Felicitats a
l'equip de La Mostra d'Igualada que any rere any apugen el llistó, i homenatge
als que fa 28 anys, amb una mà al davant i l'altre al darrera van començar
aquesta aventura amb il·lusió i tenacitat. Queda dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada