THE LIFE
(al Southwark Playhouse de Londres)
Avui
he tornat al carrer 42 de Nova York, a la zona de Times Square. No, no m’he
tornat boig i he tornat a veure el musical que vaig veure dimecres. N’he vist un altra que,
curiosament passa en aquesta zona de la Gran Poma, abans de que l’alcalde
Giuliani la neteges de carteristes, camells, putes, macarres i altra gent de
mal viure. The Life es titula i es
una peca de molta categoría.
A
partir de la idea d’Ira Gasman, reputat lletrista i amb la colaboracio de David
Newman, van anar buscar el compositor Cy
Coleman, un pes pesat dels musicals (Sweet Charity, City of Angels…) i l’any
1990 van estrenar la peca. Ara es pot veure a Londres; es va estrenar el 25 de
marc i estará en cartell dins el 29 d’abril al teatre Southwark Playhouse, un d’aquests
Off genials que hi ha a Londres, a la zona d’Elephant Castle, un tatre una mica
mes gran que l’Espai Lliure de Montjuic, tambe a tres grades, pero amb l’escenari mes
petit. Sembla mentida com hi han fet cabre 16 interprets, tots actors,
cantants i ballarins. Els
onze musics estaven amagats en algun lloc perque a la vista no hi cabien. Nomes
es veía a la directora del combo a través d’unes pantalles de televisio. Per
arrodonir el miracle jo, per ser concession
(major d’edat) nomes he pagat 20 lliures en contes de 25. Em continuo
preguntant com s’ho fan?
L’obra,
com ja he apuntat, va de putes i proxenetes i a l’entrada ja avisen que s’hi sentirá
llenguate dur i s’hi veuran nus parcials. Jo del llenguatge estripat no me n’he
assabentat, excepte el que m’nava apuntant el meu amic angles (avui he apres
com se diu macarra), pero si que he vist alguns pits a l’aire. La meva vista, tot
i no estar per tirar coets, es millor que el meu angles, una cosa o altre. La
historia comenca presentant al personal que fa les cantonades i nomes comencar
es veu arribar una provinciana innocent amb la seva maleteta. Un parell de
pinxos li fan la jugada del que fa veure que li roba la maleta i l’altra la
defensa. L’acompanya a un lloc per hostatjar-se i l’acaben prostituint. Al
llarg de l’obra de quasi tres hores passen moltes coses, fins i tot dos
assasssinats, pero al final es veu com arriba una provinciana innocent amb la
seva maleteta i… La vida continua, putejada, pero continua.
La
música de Cy Coleman de traca i mocador (recordareu el Big Spender de Sweet Charity coreografiat
per Bob Fosse). Es un dels compositors que millor coneix la música americana de
teatre, sap com fer sonar l’orquestra arrossegant metall i saxos en el que es podría
clasificar com a música “canalla o macarra”. Te una creativitat brutal i
repeteix molt pocs temes. Els onze musics que composaven la banda ho han fet
molt be i com diem al meu poble ha “petat de coll…”
El
casting (ah, la importancia del casting) molt bo. El macarra principal, negre,
elegant, prop de dos metres d’alcada i una veu de bariton que impressionava. La
resta de proxenetes, variats de color i mida. Les putes d’un ampli ventall, des
de la blanca alta, ferma i de bona delantera, fins a la negra baixeta, culona i
mamelluda, pero que es movia com una baldufa, i les veus potents i molt ben
matissades. Tot de premier league, em
sembla que es diu aixi, que jo de futbol no hi entenc un pito.
El
director, Michael Blakemor, un Australia de quasi noranta anys, pero d’esperit
jove, ho ha brodat, insuflant un dinamisme a la peca que li ha anat com anell
al dit. L’obra fa 14 dies que s’ha estrenat, pero avui encara era al teatre, es
veu que es d’aquells que vigilen l’hortet. El meu amic angles el coneix i l’hem
saludat. Fisicament están gran, pero sembla una criatura per l’actitud. Jo quan
sigui gran vull ser aixi.
Gran
nit de teatre. Tan de bo cada dia fos com avui, pero no siguem ambiciosos, que com
diuen en castella l’avaricia trenca el sac, pero jo l’esperanca no la perdo. Dema
tinc entrada per un classic: Carousel, de Rodgers i Hammerstein. Desitgeu-me sort, tot i que jo en la sort no hi crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada