1 de juny 2017

LUCIS ET UMBRAE

LUCIS ET UMBRAE
(al TNC)



          L'any 1973 es va obrir al barri de La Ribera de Barcelona la sala de concerts Zeleste al carrer Argenteria (aleshores Platería). Per alguns, per a mi, va ser con tocar el cel amb les mans, mai millor dit, doncs allà hi va néixer un tipus de música anomenada Laietana que era una fusió de jazz i música autòctona. Els millor músics del moment, molt joves i amb una gran formació musical hi van passar, Jordi Sabatés entre ells.
          Sergi Buka és un il·lusionista —segons el diccionari una persona que fa jocs d'il·lusió com a espectacle—. Aquí no em puc estendre tant perquè no hi entenc gens, però el que fa és realment màgic.
          Lucis et Umbrae és el títol d'un llibre escrit per Athanasius Kircher el 1671 on es descriu per primera vegada la llanterna màgica. Si a tots aquests elements i afegim uns textos de Victoria Szpunberg, tenim la funció que s'està fent al TNC dirigit per Xavier Martínez.
          Naturalment els espectacles amb llanterna màgica no es poden comparar amb el cinema actual, però si som capaços de situar-nos al segle XVII, l'època de Pourcell, per posar un músic conegut, ens podem imaginar l'impacte de veure com una imatge lluminosa apareixia i prenia vida. I per aquí es mou aquest espectacle. Amb Jordi Sabatés al piano, Buka manipulant la llanterna i Rosa Serra fent de relatora i altres papers.
          La música de Sabatés la qualificaria d'intensa, obsessiva, repetitiva i fins i tot de percussiva —si és que aquesta paraula existeix—, però en alguns moments sobtadament es torna dolça com una noia enamorada i m'ha recordat l'època de la música laietana. Una Rosa Serra magnífica ens ha explicat, entre altres coses, la història de tres germanes i un calidoscopi i Buka ens ha projectat imatges amb la llanterna.
          Aquí és on hi ha hagut, penso jo, el problema; les projeccions han estat massa llargues. Comprenc que tenen un valor històric important, però un espectacle, i més un de màgic com aquest, no se li pot trencar el ritme, que fins el moment de les projeccions era potent, amb sorpreses continuades, explosions i fins i tot ventades importants. Llàstima; penso que una retallada l'hi hauria anat la mar de bé.
          A destacar la música en directe, els números de màgia calmats, elegants i sorprenents i l'actuació de la noia, histriònica, expressiva, encantadora i atractiva i, que a més, canta amb una veu prodigiosa una música gens fàcil.
          La Sala Petita a mitja entrada amb un públic que ha aplaudit amb no massa convenciment. A mi m'ha agradat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada