NIT DE MUSICALS
(al Teatre Grec)
Nit de Musicals comença a ser un clàssic del Grec Festival, però si
s'ha de continuar fent com el d'aquest any, val més desprogramar-ho i oblidar-se'n.
Mare de Déu quin despropòsit! Jo de musicals n'he vist uns quants, al teatre, Això no em dona cap autoritat, només una certa experiència,
i opino que el que vam veure ahir al semicercle del Grec va ser molt
desafortunat.
Per començar l'orquestra sonava molt malament o estava mal sonoritzada.
El meu seient estava a la dreta, a la fila dos. Doncs no vaig sentir els
violins fins molt avançada la nit, possiblement el tècnic va modificar els paràmetres.
De la bateria va sonar insistentment la caixa amb tocs monòtons i repetitius al
més pur estil del rock dolent de finals dels 60'. En conjunt els arranjaments
també eren molt pobres i faltats d'imaginació.
La posada en escena era com a mínim curiosa. L'orquestra al davant i
els intèrprets darrera, avantçant-se quan el coreògraf ho creia convenient. La
il·luminació o els va fallar varies vegades o ja era buscat que bona part del
concert una multitud de cantants i ballarins estiguessin quasi a les fosques.
El vestuari era patètic. Penso que no en van donar i cadascú va venir
vestit de casa com va voler, excepte els protagonistes. Intèrprets en shorts, altres
en pantalons llargs, faldilles de mida variada, vestits, noies en calces, una
noia molt mudada, però amb calçat esportiu de córrer la marató...
I de sobte la traca. Van aparèixer quantitats ingents d'escolars
portant globus baixant les escales des dels jardins. No s'acabaven mai; penso
que com a mínim van saquejar dotzena d'escoles. Van cantar i van fer
coreografies vestits cada un com els va semblar a casa seva. Jo de festivals de
fi de curs n'he vist molts, tinc tres fills i nou néts, i hi vaig perquè me'ls
estimo molt, però sé on s'arriba i mai m'han fet pagar.
I la cosa simpàtica: el Mario Gas "confessant" al principi de
la gala, que odia els musicals i que no n'ha vist mai cap —quina gràcia, oi?—
per acabar cantant. També vaig trobar "simpàtica" l'aparició d'un
xicot que em sembla que és imitadors d'aquells que surten per al tele —que el públic va rebre amb aplaudiments
enardits— i que va començar a cantar i va fer aturar l'actuació per demanar no
se què. En aquell moment em va semblar estar un concurs de la tele quan la veia
fa molts anys.
I tot això va durar dues hores i mitja, una tortura. Mentiria si digués
que tothom va cantar malament. Entremig d'aquell batibull hi havia
professionals reconeguts, tot i que sabem de sobres que a casa nostra encara
estem molt lluny dels anglosaxons, ens costa molt matissar. Un exemple: una de
les balades més boniques dels musicals penso que és I'll Cover You, de Rent, que demana una veu pastosa que surti de
l'ànima com les llàgrimes —és l'acomiadament de l'amant en un funeral—. Ahir a
l'intèrpret el van fer cridar massa, quasi menjant-se el micròfon com un
vocalista de heavy metal, i no diré
que cantés malament, sinó que el van dirigir equivocadament.
En fi, un mal acomiadament del Grec per a mi. Sort que el dia abans
vaig veure Fugit, entre les dos o tres coses millor que he vist del Festival.
D'aquí una estona en faré la ressenya.
P.D. Us imagineu el Herbert von Karajan bevent aigua a morro d'una
ampolla mentre dirigeix la Filharmònica de Berlin? Doncs el director d'avui ho
ha fet. Bravo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada