11 de nov. 2017

Anna

ANNA
(a l'Àtic 22)



          Jo al Marc Torrecillas el tenia per un autor "curt", no de gambals, sinó d'obres breus, o sigui de micro-teatre. Ninis n'és un dels millors exemples del que es pot dir i fer en quinze minuts. Si no l'heu vist, busqueu-la on la facin. Aquesta vegada, però, ens ha ofert una obra "llarga" —no us espanteu, 75 minuts— en que deixa el to divertit i afronta uns situació dramàtica.
          Només d'entrar a l'Àtic 22 —com s'agraeixen les noves grades— ens submergim en unes golfes on hi ha roba estesa. Automàticament Francesc Gil, dissenyador de l'espai, ens situa, ja abans de començar, força anys enrere. Ara les vivendes no tenen golfes on estendre roba. Anys cinquanta...? I allà hi ha una noia amb un vestit que ens reforça l'època de l'acció. Despenja la roba assecada dels cordills i en un d'aquest moviments es troba davant un mirall gran on hi està reflectida; ella mateixa? Però la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es comencen a conèixer, descobrint-se l'una a l'altra i juguen al vell joc de trobar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o no i no s'hi val a rendir-se. I així anem descobrint coses que van passar, o potser no, o que alguna es va imaginar, o potser les dues...
          És d'aquelles peces en que no es pot explicar gairebé res, doncs a cada pas faríem un espòiler. El que sí es pot dir, és que és una peça molt treballada on van aflorant velles històries, com si anéssim traient capes de la ceba del subconscient. El text està molt elaborat i penso que Torrecillas ens ha ofert un llenguatge acurat que a mi m'ha traslladat a la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, cosa que em lliga molt amb el moment de la història que se'ns explica.
          Ann Perelló i Lucía Torres han estat molt bé en els seus papers, dirigides pel propi Torrecillas. Eren dues persones o només una de sola? El que se'n anat explicant eren records o fantasies? Ja he dit que no us ho podia explicar. Haureu d'esperar que la tornin a programar i aleshores anar-hi i descobrir-ho.
          L'Àtic 22 ple, al acabar forts aplaudiments i el públic ha sortit satisfet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada