WIND RIVER
(Pel·lícula)
Estem davant d'una altra bona pelí de cine indy
nordamericà: Wind River. La segona de Taylor Sheridan, un jove director que a més és escriptor i actor. Si
tira per aquest camí en sentirem parlar perquè em sembla que domina molt el
mitjà i sap explicar la història en poques, molt poques paraules i amb les
precises i justes imatges: això és cinema. M'ha recordat Manchester By The Sea per aquests motius, a més d'oferir-nos un
paisatge immens, fred i silenciós: la reserva índia de Wind River a l'estat de
Wyoming.
Un funcionari de l'estat, d'ofici caçador de depredadors, l'home que
millor es coneix la regió, seguidor de rastres i tirador precís, empaitant uns
felins que han mort uns vedells es troba amb el cadàver d'una noia; sembla que
ha estat fugint d'algú, poc abrigada i descalça en un lloc on la temperatura
habitual són -30 graus. (no és cap spoiler perquè la peli comença així).
Estem davant d'un thriller
lent, reposat on l'acció no ens marca el ritme, ens el marquen els sentiments,
perquè allà hi ha molta gent tocada per les desgràcies. En una reserva índia,
amb tot el que això comporta de vida tancada, poc airejada, amb molt poques
perspectives de futur. "Fa molt anys el govern ens va arraconar i tancar
aquí" diu més o menys un dels personatges lamentant-se.
El guió és d'una precisió mil·limètrica, molt ben escrit i estructurat,
dosificant la informació que en donarà les pistes, no del thriller, sinó del
que passa pel cap dels protagonistes, o millor dit, del que els va passar, els
sentiments que els recorden i el dolor que els provoca.
Les imatges espectaculars, precioses, filmades en aquesta reserva que
forma part del Parc Nacional de Yellowstown, segurament un dels més grans i
bonics del món. Si aquí hi afegim la música, gens invasiva de Nick Cave, aquest
geni australià que en música ha fet de tot, des de bandes sonores fins a fundar
un grup com els The Bad Seed —les males llavors—, tenim una estètica visual i
auditiva que s'acosta a la perfecció. Un detall, en els moments més àlgids de
l'acció, la música és inexistent. Tornem a estar davant d'un cine fet de
silencis que, ho admeto, cada dia m'està agradant més. Silencis i imatges,
excel·lent combinació.
És una peli d'aquest passat 2017, o sigui que avui parlo d'una novetat,
i una cosa que encara no he comentat i també m'agrada molt d'aquest tipus de
cine, és que el càsting, molt bo per cert, no està format per gent
"guapa". M'explico: ni una icona sex
del cinema. Bons actors, però no de photo
call i com deien els de La Trinca, tu ja m'entens. Busqueu-la i mireula; no
us en penedireu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada