10 de maig 2018

Aquests Cinc Anys

AQUESTS CINC ANYS
(al Maldà)




          ¿Perquè The Last Five Years (Els Últims Cinc Anys) s'han convertit en Aquests Cinc Anys? Ho ignoro. Potser per aquella "cosa" que passa en aquest país on Some Like It Hot es converteix a Con Faldas Y A Lo Loco. Però al final això no és el més important.
          Aquest és un musical de petit format: només dos intèrprets i una formació instrumental breu en la seva formació original: piano, guitarra, baix elèctric, dos cellos, celesta, campana tubular i violí, vuit instruments en mans de sis intèrprets, on la part del lleó se l'emporten el piano i el cello.
          Petit format però gran en creativitat, Jason Robert Brown per aconseguir el que busca la seva dramatúrgia utilitza tots els estil musicals que l'interessen (i que domina) pop, jazz, latin, rock, klezmer —un dels protagonistes és jueu—, folk... perquè a més de compositor és el dramaturg (història), lletrista (paraules) i arranjaments musicals. Les obres de Brown, i aquesta en particular, demanen una àmplia gama vocal que obliguen a matisar, una de les coses més difícils dels musicals de petit format on la gran orquestra no ho tapa tot.
          Explicat tot això vaig al que hem vist avui al Maldà, i crec que s'han comés alguns errors de base. Micrar els intèrprets en un local tan petit o no controlar la sonorització que en alguns moments, massa, s'ha saturat i "feia saltar" les orelles. Un altra error, per a mi, ha estat escollir piano i violí davant la tria de només dos instruments. Penso que el cello, per la seva tessitura molt semblant a la veu humana hauria estat una molt millor opció; no oblidem que en la obra original de cellos n'hi havia dos.
          En quant a interpretació, penso que Marc Vilavella, director, Anna Herebia, de la que he vist coses excel·lents i Marc Flynn, han pecat d'optimistes. Aquesta és una obra molt difícil que penso que els ha anat una mica gran. Això no és Carousel o The Sound Of Music, musicals plens de cançonetes fàcils i resultones. la generació de Jasson Robert Brown o Andrew Lippa no es caracteritzen precisament per la seva senzillesa i facilitat d'interpretació.
          Menció apart vull fer del pianista Gustavo Llull que s'ha carregat la peça a l'esquena sense defallir. Sempre he admirat aquests pianistes que són capaços d'aguantar sense despentinar-se hora i vint d'espectacle i sense baixar ni un moment la qualitat de la seva interpretació. Jo quan sigui gran vull tocar el piano com ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada