OTHELLO
(al Teatre de l'Aurora)
Jo sóc un gran admirador de W. Shakespeare. Possiblement m'heu sentit a dir alguna vegada que
el bard, per a mi, és com el porc: d'ell s'aprofita tot, però... de les sever
obres, les que més m'agraden són les que hi surten els personatges més dolents,
motiu pel qual tinc un gran respecte per l'obra Shakaspeare's Villains, d'Steven Berkoff.
Ricard III, Titus
Andronicus, Macbeth... són peces on la dolenteria hi és molt present, i a
Othello, l'obra que hem vist i encara veurem aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada
a càrrec de Les Antonietes, no hi falta. Iago és un mala peça. Està per demés
explicar l'argument de l'obra, coneguda (suposo) per tothom.
Oriol Tarrason,
director de la companyia i d'aquest Othello en particular ha fet algunes
"maleses" que jo aplaudeixo. A l'obra original hi surten tretze
personatges més una pila de secundaris com senadors, mariners, militars...
Doncs ell ho ha reduït a tres. Othello, el general de la república de Venècia,
Desdèmona, la seva enamorada esposa i Iago, el servidor i confident mala peça.
D'aquesta manera s'ha pogut convertir l'obra en un relat de petit format, apte
per a tots els teatre del país. Othello en versió completa, avui només es pot
veure a les seus de la Royal Shakespeare
Company a Stratford o al National
Theatre i al Barbican de Londres.
El text, però,
continua sent una meravella. Tarrasón s'ha trencat les banyes escollint, sense
ser infidel, com Desdèmona, els trossos més convenients, respectant gran part
dels recitats originals. Ha fet algun canvi, com en la personalitat de
Desdèmona, convertint-la en una dona més madura, que potser vist amb ulls de
segle XXI l'ha fet més creïble, menys "virginal", però igualment
enamorada.
L'escenografia és
molt simple, quasi res. Un espai blanc amb un faristol on Othello al principi
ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la
que acaba d'arribar i els seu matrimoni, i al fons una taula baixa, res més. A
les parets teles blanques. Al col·loqui posterior Tarrason ha explicat que volia
que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental
on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l'efecte buscat
També s'ha reservat
alguns efectes força espectaculars, que no desvetllaré, i en conjunt ha quedat
una obra rodona d'una durada d'hora i vint. Ho esmento perquè al Teatre de
l'Aurora, en col·laboració de professors d'institut hi porten alumnes, una iniciativa
lloable que acosta a aquests estudiants als clàssics imprescindibles de la
cultura, sense abocar-los a una marató de més de tres hores.
Annabel Castan,
Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic) han estat molt convincents en
els seus papers de Desdèmona, Othello i Iago i han arrencat forts aplaudiments
acabada la funció i, sorpresa, gran part del públic s'ha quedat al col·loqui
posterior amb l'equip de Les Antonietes. Una nit rodona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada