16 de gen. 2018

Puig i Cadafalch, un Croquis

PUIG I CADAFALCH, UN CROQUIS
(al #dillunskabrota de gener 2018)



          Ahir era tercer dilluns del mes i per tant #dilunskabrota, el primer de l'any 2018, i com no podia ser d'altra manera hi va haver funció, una monòleg de caire històric escrit per a celebrar el 150è aniversari del naixement de Puig i Cadafalch i també el centenari de la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya.
          De teatre "polític" se n'ha fet sempre, doncs les arts escèniques, com tantes manifestacions de la cultura, mai han estat amorfes, sinó més aviat reivindicatives i han lluitat per donar a conèixer les injustícies. Un requisit bàsic, però, és que aquest tipus de teatre sigui rigorós en extrem, ben documentat, sense llicències per fer-lo comercial i a més molt ben escrit i interpretat; no és una comèdia que et permet dir alguna boutade o deixara anar alguna conya inconsistent.
          Puig i Cadafalch, un Croquis té tots els bons elements esmentats. A partir d'un gruix de documentació important, Marc Rosich, aquell dramaturg que sembla que no dorm mai, ha bastit un monòleg impressionant, ben construït, rigorós, però gens feixuc, repassant la vida de l'arquitecte modernista, historiador de l'art, polític i sobretot patriota català. Un soliloqui que, per no fer-lo llarg, repassa especialment la vesant política d'aquest catalanista de pro que a la mort de Prat de la Riba va ocupar el lloc de President de la Mancomunitat de Catalunya.
          Però el teatre s'ha d'interpretar, i els bons textos  —els monòlegs, més— requereixen d'una representació molt equilibrada, i aquí apareix Sergi Mateu que ja avanço que en fa una creació. Alt (ho és) i molt elegant, enfundat en un vestit elegantíssim de color beige, americana tipus redingot, armilla de botons folrats i camisa de coll de pajarita. Comença explicant-nos per sobre la seva vida d'estudiant d'arquitectura per anar ràpidament a les reunions polítiques, la coneixença amb Prat de la Riba i la seva entrada en política. Llegeix alguns dels seus discursos més abrandats, la seva voluntat per modernitzar el país, la fascinació per la electricitat i la obsessió per fer una exposició universal sobre aquest tema —que Primo de Rivera li va tombar (ah, les dictadures)—. I així pas a pas fins a la guerra civil, lluitant per salvar el patrimoni de les esglésies davant els eixelebrats de la Fai que les volien (i van) cremar.
          Boníssima interpretació, molt ben mesurada, i quedi clar que a can kabrota les actuacions es fan a pèl —no en pilotes, malpensats—, vull sense música, ni il·luminació especial ni, en aquest cas, el magnífic vitrall de darrera l'actor: la paraula i el gest en front als espectadors, però això sí, amb el comodí de la proximitat, dit a un metre de distància dels espectadors.
          En acabar tanda llarga d'aplaudiments i després aquella cosa tan valorada pels habituals, els comentaris assistents-actors parlant de l'obra i la manera de fer-la, amb una copa de vi a la mà i sopant una mica amb el pica-pica que acostuma a volar. Es veu que el bon teatre dona gana. El proper #dillunskabrota serà d'aniveresari: farà quatre anys que vam fer el primer amb aquell Novecento d'Alessandro Barico en que un magnífic Pep Jové ens va fer somiar en l'oceà.

15 de gen. 2018

Samsara

SAMSARA
(Peli de Pan Nalin)





          Més cine oriental: Samsara —no confondre amb el magnífic documental de Ron Fricke del mateix nom— és un pel·lícula Índia, amb producció internacional, del director Pan Nalin. Una obra molt acurada, lenta, amb una fotografia preciosa que ens mostra la part més al nord del país, tocant a l'Himàlaia. Samsara és una paraula en sànscrit que més o menys significa el cicle del naixement, la vida, la mort i l'encarnació —reencarnació en el cas del budisme—.
          Comença quan uns monjos budistes van a buscar un lama, que va entrar al convent als cinc anys, i ara n'ha passat tres, tres mesos i tres dies tancat en una cel·la recòndita en estat de trànsit i inanició. Es reincorpora al convent però allà descobreix que té pulsions sexuals, i això el deixa perplex. Aleshores el seu mestre l'envia a visitar un budista molt vell que li explica que el Siddharta Gautama abans de convertir-se en Buda tenia dona i un fill, i li mostra uns gravats eròtics. Aleshores ell deixa el convent, es converteix en un civil, es casa i té un fill...
          La narració és molt llarga i passen moltes coses fins que al final fa una mena de bucle, però tan important com la història o les històries que veiem és la manera de narrar-les, lentament, amb un estil calmat i contraposant dues Índies, la que es viu en la vall recòndita del protagonista, als peus del Himàlaia, amb la de la ciutat més propera, amb mitjans de transport relativament moderns i fins i tot algun local per connectar-se a internet.
          Els exteriors són brutals amb uns paisatges extensos que sembla que no s'acabin mai, tot servit amb una fotografia magnífica que treu molt partit de tot el que mostra, fins i tot de la geografia més àrida en les zones a més de quatre mil metres on no hi ha la més mínima vegetació. El vestuari és molt interessant i acolorit; fa goig de veure.
          Pel·lícula pels amants de la calma i el cinema descriptiu. Si busqueu acció, aneu al videoclub i llogueu un James Bond, que em sembla que encara en fan. Ignoro si és fidel a les tradicions budistes perquè jo en religions orientals no hi entenc gens —i amb les d'aquí en prou feines—, però a mi m'ha semblat que eren rigorosos i que no s'inventaven coses estranyes. Com que tenia el dia calmat, m'ho he passat molt bé.

14 de gen. 2018

Un Santos (Sense Santos)

UN SANTOS (SENSE SANTOS)
(Homenatge a Carles Santos al Teatre Lliure)





          Per fi torno a trepitjar un teatre després d'un llarg ramadà per culpa d'una pneumònia, quasi, que vaig agafar, cagumtot; més m'hauria valgut enxampar un pet de whisky, però l'home disposa i déu disposa (Thomas de Kempis, o no?)...
          Avui al Teatre Lliure hem assistit a un espectacle titulat UN SANTOS (SENSE SANTOS) que en realitat ha estat un homenatge al gran creador de Vinaròs mort el passat desembre, aquest músic genial que al llarg dels anys ens ha proporcionat nits inoblidables al teatre i també fora, perquè no es va limitar a fer d'intèrpret, es va submergir en la composició musical, la escultura, la fotografia, la poesia, la dramatúrgia, un autèntic renaixentista... del segle XX.
          L'espectacle comença amb l'aparició de Mònica Lòpez abans d'aixecar el teló, espectacular, guapa, amb el seu vestit estil "Chicago, el Musical": Santos cabrón crida emulant aquell espectacle que es deia Patetisme Il·lustrat, seguit d'altres insults i acabant amb el més contundent: músic!
          Desapareix, s'aixeca el teló i després d'un llarg silenci en un escenari despullat, si exceptuem un piano de cua en un racó, sona Bujaraloz by Night, i apareix Cesc Gelabert ballant aquestes repeticions pianístiques. No narraré per ordre el que va passant perquè en passen moltes de coses: incursions a La Pantera Imperial, El Compositor La Cantant El Cuiner I La Pecadora, Brossalobrossotdebrossat i així un repàs a bona part de la seva obra.
          Hi ha hagut números curts, mitjans i alguns de més llargs, però tot ha fluït amb dinamisme i sense encantar-se, com en un circ de tres pistes. També hi ha hagut algunes actuacions que jo no tenia identificades com a espectacle del autor, però és clar, tampoc ho he vist tot. És el cas del Jordi Molina Sextet i les seves sis tenores, o el moment en que han aparegut els Lieder Camera i han atacat el Crucifixus del venecià Antonio Lotti, moment especialment màgic pel moment de calma que ha aconseguit penetrar a l'ànima dels espectadors. La discussió entre Francesc Orella i un actor, em sembla valencià, que no he pogut identificar, ha estat divertidíssima, opinant de com farien un concert del Santos i deixant anar un grapat de bestieses.
          I abans d'abaixar-se el teló, del cel ha caigut "una cosa" que ha mig destrossat el piano que havia restat immòbil i callat al llarg de l'obra. En vida, Santos va dir que tots els pianistes havien de destrossar un piano com a mínim una vegada a la vida; així arribarien a abastar la plenitud. Desig acomplert, admirat mestre. A continuació ha caigut el teló, el públic ens hem posat a aplaudir dempeus, i com que ningú ha sortit a saludar, al final hem pujat fins al vestíbul a prendre una copa i comentar el bé que ens ho havíem passat. Felicitacions a Montse Colomé i Anna Llopart, coordinadores i directores de la performance. Al foyer ni un comentari negatiu, només gent contenta i cares somrients, tots orgullosos d'haver participat en un acomiadament com aquest. Jo quan sigui gran i em mori, vull tenir un funeral així.

13 de gen. 2018

Masaan

MASAAN
(Peli de Neeraj Ghaywan)




          Últimament m'està donant pel cine oriental i he fet un salt de l'Iran (darrera crítica) a la Índia. No oblidem que avui la Índia és el primer productor de cinema mundial, que l'anomenat setè art és una indústria —perquè quasi mai és una disciplina individual— i per tan on hi ha indústria hi ha valors emergents que poden destacar. El cine d'autor no sempre està fet amb la càmera a l'espatlla.
          A la Índia es va fer cine des dels principis de l'invent. La primera peli, Ankurachi Wadh és del 1911, i el seu director Dhundiraj Govind Phalke és el pare del cinema del subcontinent. Més tard vindrien Satyajit Ray amb la famosa Trilogia d'Apu (1955-1960) i Deepa Mehta amb la Trilogia dels Elements (1966-2005), per citar fites importants. Avui escriuré d'un cine actual, però que no oblida la cultura i tradicions ancestrals del país.
          Masaan, que em sembla que en hindi vol dir pira funerària, és una peli de cine independent, actual (2005) on es barregen unes històries contemporànies amb les més velles tradicions d'honor i de castes. Arrenca amb un fet poc usual, una parella jove decideix trobar-se en un hotel i fer l'amor —a la Índia la virginitat de les noies encara està molt valorada—. La policia els enxampa i el noi es tanca al lavabo i es suïcida i la policia extorsiona al pare de la noia per tapar la vergonya. No és espòiler, són els primers minuts de la peli.
          Apareix una altra parella de joves que s'enamoren; no té res a veure amb la primera. Ell pertany a una casta inferior a la de la noia, punt insalvable segons les injustes tradicions, doncs la seva família són dom, els que cremen els morts a la vora del riu Ganges —la peli passa a Benarés, ciutat sagrada—.
          Amb aquests elements, el director Neeraj Ghaywan (atenció a aquest nom) ha bastit una història de vides entrellaçades interesantíssima, molt ben filmada on se'n dona informació d'aquesta Índia que batalla entre la modernitat i les tradicions, una joventut que ja ha nascut amb el mòbil a la mà, però que a casa seva encara viuen en una dimensió en la que sembla que el temps no ha passat o ho ha fa massa poc a poc.
          Molt bones actuacions d'un elenc per a nosaltres desconegut, des dels protagonistes fins a l'últim personatge secundari. No en va, com cito al principi, la Índia és el primer productor de cine mundial i suposo que els bons directors deuen tenir on triar. Un detall per als que pensen que com a raça per a nosaltres els hindús són molt foscos i molt lletjos. Com a país immens n'hi ha un sac de races, però quan surten guapos, surten guapos. Vegeu la peli i ja m'ho explicareu.
          Acabo. El director ha tingut el detall de finalitzar la història amb un missatge d'esperança que ens deixa amb el cor assossegat. És d'agrair.

11 de gen. 2018

A Propósito De Elly

A PROPÓSITO DE ELLY
(Pel·licula de Asghar Farhadi)





          Coneixeu el nou cinema iranià? Realment no és tan popular com el de Hollywood o el de Bollywood, però existeix i se'n fa de molt bo. Actualment hi ha una pila de bons directors que busquen un lloc en el difícil món del setè art, i penso que ho estan aconseguint, però dins els reduïts circuïts del "cinema d'autor".
          Asghar Farhadi és un nom que sobresurt, en la meva opinió. Fa un cine actual que podríem classificar com de fusió entre l'occidental i l'oriental, en el sentit que toca temes situats al seu país, en la seva cultura tradicional, però produïts amb el toc de cinema modern que exigeixen les noves tecnologies.
          A Propósito De Elly —nom en castellà, Darbereye Elly en persa, o About Elly en anglès— és un títol del 2009 que s'inclou perfectament en l'esquema que he apuntat abans. Narra la misteriosa desaparició d'una mestre d'educació infantil durant un cap de setmana, en una excursió feta amb uns amics al nord del país, se suposo que al mar Caspi. La noia ha estat convidada per una de les mares, d'aquelles que es posen on no les demanen, i el motiu és que conegui a un jove recentment divorciat que viu a Alemanya i ara passa uns dies a Teheran.
          La història es va desenvolupant amb aparent normalitat, agradablement a la casa on passen el picnic, jugant amb la canalla, a la platja... fins que comencen a succeir esdeveniments que compliquen la situació i fan aflorar les arrels més profundes i tradicionals de la cultura persa, que no ajuden gens a pacificar i aclarir les coses.
          D'una factura impecable, molt ben filmada, calmats els moments de relaxació, jocs i vacances, i d'un dinamisme extraordinari els de caos, angoixa i desesperació quan no troben a la noia. Les coses es tensen fins a l'extrem i als espectadors se'ns queda un nus a la gola difícil de deslliurar.
          Una cosa curiosa: la peli quasi no té música, només en els últimes moments, abans dels crèdits, però no us preocupeu que no afecta gens la bona marxa de la història, tot i ser un fet curiós.
          Us recomano buscar-la i veure-la. A més de passar quasi dues hores davant d'una història ben explicada, us ampliarà el camp cinematogràfic, i això sempre és interessant.

9 de gen. 2018

Mother

MOTHER
(Pel·licula)





          Darren Aronofsky és undirector que té tendència a que se li'n vagi la olla. A les primeres pel·lícules, com Pi va fer certa gràcia, però ara, amb la última del 2017, Mother (en castellà Madre!) penso que el què ha fet és pena.
          Una mena de thriller psicològic amb un guió que al cap d'un poc ja perd el fil, però ell hi continua posant coses que després es perden pel camí. Dels 120 minuts de durada ni sobren ben bé 100, i sóc generós. La música de Jóhann Jóhannsson és horrorosa i els últims vint minuts només és un soroll continuat monòton i molt pesat.
          Les actuacions no poden ser bones de cap manera perquè no hi ha quasi res a actuar i diria que els actors se n'adonaven i treballaven de fàstic. No els anomeno perquè penso que no és culpa d'ells. Es salva alguna cosa? Sí  la casa on passa l'acció; és preciosa, sigui de veritat  o sigui d'attrezzo. La resta per oblidar. No hi perdeu el temps.

Wind River

WIND RIVER
(Pel·lícula)





          Estem davant d'una altra bona pelí de cine indy nordamericà: Wind River. La segona de Taylor Sheridan, un jove director que a més és escriptor i actor. Si tira per aquest camí en sentirem parlar perquè em sembla que domina molt el mitjà i sap explicar la història en poques, molt poques paraules i amb les precises i justes imatges: això és cinema. M'ha recordat Manchester By The Sea per aquests motius, a més d'oferir-nos un paisatge immens, fred i silenciós: la reserva índia de Wind River a l'estat de Wyoming.
          Un funcionari de l'estat, d'ofici caçador de depredadors, l'home que millor es coneix la regió, seguidor de rastres i tirador precís, empaitant uns felins que han mort uns vedells es troba amb el cadàver d'una noia; sembla que ha estat fugint d'algú, poc abrigada i descalça en un lloc on la temperatura habitual són -30 graus. (no és cap spoiler perquè la peli comença així).
          Estem davant d'un thriller lent, reposat on l'acció no ens marca el ritme, ens el marquen els sentiments, perquè allà hi ha molta gent tocada per les desgràcies. En una reserva índia, amb tot el que això comporta de vida tancada, poc airejada, amb molt poques perspectives de futur. "Fa molt anys el govern ens va arraconar i tancar aquí" diu més o menys un dels personatges lamentant-se.
          El guió és d'una precisió mil·limètrica, molt ben escrit i estructurat, dosificant la informació que en donarà les pistes, no del thriller, sinó del que passa pel cap dels protagonistes, o millor dit, del que els va passar, els sentiments que els recorden i el dolor que els provoca.
          Les imatges espectaculars, precioses, filmades en aquesta reserva que forma part del Parc Nacional de Yellowstown, segurament un dels més grans i bonics del món. Si aquí hi afegim la música, gens invasiva de Nick Cave, aquest geni australià que en música ha fet de tot, des de bandes sonores fins a fundar un grup com els The Bad Seed —les males llavors—, tenim una estètica visual i auditiva que s'acosta a la perfecció. Un detall, en els moments més àlgids de l'acció, la música és inexistent. Tornem a estar davant d'un cine fet de silencis que, ho admeto, cada dia m'està agradant més. Silencis i imatges, excel·lent combinació.
          És una peli d'aquest passat 2017, o sigui que avui parlo d'una novetat, i una cosa que encara no he comentat i també m'agrada molt d'aquest tipus de cine, és que el càsting, molt bo per cert, no està format per gent "guapa". M'explico: ni una icona sex del cinema. Bons actors, però no de photo call i com deien els de La Trinca, tu ja m'entens. Busqueu-la i mireula; no us en penedireu.

8 de gen. 2018

Blade Runner 2049

BLADE RUNNER 2049
(Pel·lícula)





          En castellà hi ha un refrany que diu més o menys Nunca Segundas Partes Fueron Buenas. S'ha de prendre com una generalització i com a tal no fer-ne massa cas, però a vegades l'endevina. M'avanço: no vull dir que la peli sigui dolenta, però bona tampoc; més aviat mediocre. Anem per feina.
          Venim de Blade Runner, un mite de la sci-fi, i tot i que deu ser temptador fer-ne una seqüela —també en el sentit econòmic—, s'ha de tenir molt clar per posar-s'hi. Quan l'original es va estrenar l'any 1982, poca, molt poca gent s'havia llegit Els Android Somien Xaix Elèctrics? del nordamericà Philip K. Dick. La impressió en la majoria de públic va ser aclaparadora i el boca orella, a part de la publicitat, va fer que quasi tothom volgués veure el film. La direcció de Ridley Scott, un càsting excel·lent, una posada en escena impressionant, i per acabar-ho d'arrodonir la música de Vangelis la van convertir en una peli de culte, encara avui.
          En la segona entrega ja no estem a principis del segle XXI, sinó al 2040, però la zona de Los Angeles té més o menys els mateixos problemes i els "replicants" són creats per a bons fins, però... sembla que encara queden models antics de Nexus 6. A partir d'aquesta idea i enllaçant-ho tot amb el final de la primera peli, es tira endavant basant-se en un guió no massa reeixit, llarg per la poca xixa que hi ha i ple d'imatges allargassades i en general amb molt poca acció.
          Penso que el canadenc Denis Villeneuve —la seva millor peli per a mi és Incendies, basada en l'obra de Wajdi Mouawad—no ha estat encertat en la direcció i jo fins i tot he trobat el càsting molt fluix, sense parlar de la música, un poti poti de sons que m'han acabat de fer la visió pesada. Els autors són per a mi dos desconeguts que no han estat a l'altura.
          La producció és bastant plana i avui els nomenats "efectes especials" ja no impressionen a ningú; ja n'hem vist molts i volem més gruix, més història. Que els cotxes es desplacin per l'espai i obrin les portes com una libèl·lula, no impacta ni al meu nét de 8 anys perquè ja ha vist uns quants Star Wars. En el Runner original hi havia efectes d'aquest tipus, però han passat 35 anys i a més la peli mai es va fonamentar en aquest aspecte, sinó en la història que era realment innovadora: una ciutat caòtica, insegura multiracial, on hi cau sempre una pluja àcida i la gent parla una estranya llengua franca... això a part de l'argument que és molt bo.
          Tampoc diré que els actors ho hagin fet malament, però en realitat no s'ha pogut lluir ningú amb aquells papers tan plans, tantes mirades a l'infinit i tanta estona d'estar estàtics "pensant". El protagonista potser és un bon actor, però vist el paper d'avui, dubto que pugui emular el prota de Algú Va Volar Per Damunt el Niu Del Cucut, per posar un exemple sense dir noms. Potser salvo al Harrison Ford, però no sé si és pel paper curt que té o per una certa nostàlgia de la peli del 82. Conclusió: m'ha agradat molt poc. Quan em vagui tornaré a veure la primera, director's cut, preferiblement.

7 de gen. 2018

Manchester By The Sea

MANCHESTER BY THE SEA
(Peli de Kenneth Lonergan)





          Manchester Frente Al Mar (el seu títol en castellà), possiblement sigui una de les pel·lícules més tristes que hagi vist mai, però també una de les més bones, com a mínim de les dels últims temps.
          La classificaria com una peli indy estil Sundance clàssica, sense estridències ni grandiloqüències, sòbria, molt ben mesurada i amb una cosa que jo personalment agraeixo infinitament: un guió excepcional escrit pel mateix director.
          Avanço que és —o al menys per a mi ho va ser— una història amb una arrancada difícil, on no saps massa que li passa al protagonista. No entens de on ve aquell nihilisme, aquella mena de passotisme o poc interès pel que l'envolta. Tan em va sorprendre l'entrada, que la vaig aturar i vaig decidir que m'hi tornaria a posar l'endemà, doncs no acabava d'entendre res, però tenia clar que m'encarava a una obra important.
          Kenneth Lonergan, el director, ens recorda que les persones, de vegades, no fem front als nostres fantasmes del passat perquè senzillament no en som capaços, resulta massa dolorós. I així anem acompanyant al protagonista, un immens Cassey Afleck, que de mica en mica, i en comptagotes, ens revela de on ve la seva desesperació, aquesta mena de mort en vida, i ho fa a través d'imatges serenes i des de la superfície, però amb una fúria i una ràbia internes quasi impossibles de contenir.
          És una pel·lícula cuinada a foc lent, sense la més mínima precipitació, ajudada per una música de Leslie Barber —habitual de Lonergan— admirablement administrada, que en el seu moment àlgid et prepara per colpir-te sense pietat, utilitzant un tema que no és seu: l'Adagio de Tomasso Albinoni (1671-1751). Avanço que costa de contenir les llàgrimes.
          Estèticament penso que s'acosta a la perfecció, entenent com aquesta excel·lència posar tota la sapiència de l'equip en que res grinyoli. El temps passa poc a poc, però la peli no és lenta, podríem dir que és "meditada", el cel del nord est americà de Massachusetts és ampla però gris, el paisatge nevat... La càmera es mou lentament enquadrant plans necessaris, res superflu, i per acabar els personatges són d'una autenticitat aclaparadora.
          Quan la vegeu —si no ho heu fer, l'hauríeu de veure— no us perdeu la mirada de Cassey Affleck, trista, perduda en el més profund dels records que vol oblidar però no pot perquè, realment si a algú li passa el que li va passsar, deu ser impossible aconseguir-ho. Obra mestra!

6 de gen. 2018

The Handmaid's Tale

THE HANDMAID'S TALE
(Sèrie de televisió)



          Com que des del 19 de desembre estic confinat entre casa i l'hospital per culpa de la freixura, de teatre ni un duro, cagumdena. No estic acostumat a estar engabiat, però és el que hi ha, o sigui que mentre faig bondat, vigilo que no em toqui l'aire i prenc les pastilles m'he dedicat a fer un repàs exhaustiu de cine i sèries.
          La última que he vist l'esperava amb candeletes i us avanço que m'ha decebut, potser n'esperava massa pel fet de que es van crear moltes expectatives al voltant de The Handmaid's Tale, basada en la novel·la de la canadenca Margaret Atwood, poetessa, crítica literària i novel·lista d'èxit.
          En el Conte de la Criada ens endinsem en uns Estats Units distòpics, actualment la República de Gilead, un règim autoritari i teocràtic on la població ha esdevingut estèril. Poques dones són fèrtils i les que ho són han estat subjugades i convertides en criades per tal d'engendrar (obligadament) nous fills pels cacics. Es destaquen per la seva vestimenta vermella i anar cofades amb una mena de toca, com si fossin monges.
          El relat, tan a la novel·la com a la sèrie va fluint des del punt de vista d'una de les "criades", Offred, tot i que aquest és el nom imposat. Viu a la casa d'un comandament que es diu Fred, i totes aquestes esclaves prenen el nom de la casa —of Fred, de Fred—. Fins i tot el nom els hi robaven.
          El tema és molt bo, però penso que han fallat massa coses, per començar el guió. Vistos els crèdits, penso que potser hi va intervenir massa gent potinejant-lo. La primera temporada —la que he vist— té 10 capítols i en els primeres ens anem arrossegant, lentament, sense que passi quasi res. Si, la vida d'una "criada esclava" és molt avorrida, però això no implica que els espectadors ens hàgim de cansar.
          Les actuacions no diré que siguin dolentes, però són molt estàtiques, faltades de matisos, per a mi planes. Segur que els directors volien deixar clar la linealitat d'aquelles vides de merda, però torno a estar amb el mateix, penso que ho podien haver fet d'una manera més airosa.
          L'ambientació és bona; els paisatge fred, representa que passa prop del que va ser Boston, en bona part a l'hivern, o sigui que de neu no ens n'estalviem. La casa on viu Offred maca, però un punt tètrica, cosa que ambienta molt bé el clima angoixant, i el vestuari molt senzill, però adequat. Estem en una teocràcia i tothom va castament vestit: les criades fecundes vermelles fins als peus, les dones dels comandaments sempre verdes, fins els peus i les criades de servei grises fins els peus.
          En fi, no estic segur que vegi la segona temporada, a no ser que algú de confiança em digui que ha agafat una altra aire. Avui no veuré res, que és nit de Reis i a casa nostra se'ns amuntega la feina: una pila de néts a punt de rebre il·lusions.

24 de des. 2017

Sol, Poniol, Dos Tallats I Un Curt De Cafè Amb Sacarina

SOL, PONIOL, DOS TALLATS I UN CURT DE CAFÈ AMB SACARINA.
(al Teatre de l'Aurora en un #dillunskabrota)




          A Gràcia hi havia un teatre que portava la recordada Mercè Anglès, una sala petita de 100 places on s’hi feia allò que en podríem dir teatre alternatiu. L’any 1997 hi vaig veure una obra de títol llarg: Sol, Poniol, Dos Tallats I Un Cafè Curt Amb Sacarina, de fet només deien el títol i ja saludaven.(És broma).
          La feien quatre actrius i un actor que havien viscut junts en un pis de Madrid quan actuaven al West Side Story, i en hores lliures, asseguts en la terrassa d’un bar i prenent-se el que dóna el títol de l’obra rumiaven una peça que volien posar en marxa col·lectivament, allò que els assabentats amb domini de llengües en diuen un work in progress, o sigui tirar-la endavant mentre en parlem i a veure com ho lliguem. Parlo del Joan Maria Segura, la Luciana Cilento, la Marta Bayarri, la Mireia Portas i la Mosa García.
          Després la vida els ha portat per diferents camins, tots lligats a aquest tipus d’activitat, i ara, just vint anys després d’aquesta estrena se’ls va acudir de celebrar el vintè aniversari, i la Mosa, que és amiga de la família em va proposar fer-la en un #dillunskabrota, i així va anar. Van treballar molt, van repassar, van corregir, van actualitzar situacions... i el dilluns 18 la vam reestrenar.
          Habitualment en un #dillunskabrota a casa meva hi fem cabre 40, com a molt 45 persones; són habituals i se saben estrènyer, però el poder de convocatòria d’aquest conjunt, amics, coneguts i saludatas ens va desbordar i van tenir de demanar el Teatre de l’Aurora, cosa que els agraïm molt. Els responsables són gent sempre disposada a ajudar a la cultura. Conclusió: vam omplir fins a la bandera, més de cent espectadors
          I l’obra? Doncs és una peça fresca que podríem situar com a comèdia lleugera plena de situacions còmiques, tot i que algunes no tant, perquè parla del món del càsting, un microcosmos competitiu i a voltes cruel. Un teatre demana sis ballarines i se’n presenten seixanta; les proves són ràpides i molt impersonals; quan es mostrat el que saps et diuen que ho fas molt bé, però que es pensaven que eres més jove, o més gran, ó més rossa, tot i tenir la fitxa teva completa al davant.
          Però la companyia De Sobte (així és diu) ho enfoquen pel cantó divertit, ho dramatitzen el més just i l’hora que dura passa com una bufada, una bufada d’aire fresc i et diverteixes i habitualment et fots un fart de riure directament, pels acudits, les actituds i les situacions. Coses simples com que en un moment en que els sis estan d’esquena i veus com una de les noies dissimuladament s’arregla les calces, tibant-se el camal, i penses “quina cagada”, però al cap d’un moment tots es fan arrenjaments fins i tot fent petar la goma dels dos camals; teòricament no és una cosa divertida, però vist damunt l’escenari et descollones.
          Sortosament no tot són dificultats, i al final queda clar que han triomfat i han estat contractats per fer A Chorus Line, el gran musical de Marvin Hamlisch dels 70, i aleshores treuen els barrets daurats i els lluentons i ens ofereixen el número estrella del show: One. Magnífic fi de festa que remata la funció a la perfecció, i perdoneu la rima interna.
          L’Aurora s’ensorrava i el públic aplaudia enardit i divertit. Òndia és brutal veure els espectadors amb un somriure a la cara, quedant-se per comentar el bé que s’ho han passat. Bé, també hi va influir que al vestíbul hi havia unes taules amb coca i copes de cava per brindar per l’èxit i perquè les festes de Nadal éren a tocar. Com diria el Jesulín de Ubrique, en dos palabras: im presionante. Jo ho diré en català en tres: una nit màgica.



13 de des. 2017

Les Dones de Guido Contini

LES DONES DE GUIDO CONTINI
(al Maldà)



          El primer film de Federico Fellini es va dir Luci del Varietà, que podríem traduir per Llums del Teatre de Varietats —aquest teatre arrevistat que a Itàlia seria el que va ser El Molino de Barcelona durant molt anys—. Fellini no la va dirigir sol, va compartir la regidoria amb Alberto Lattuada, i per això quan dotze anys després (1963) va filmar la seva novena pel·lícula la va titular Otto e Mezzo, perquè no era "sencer" el seu novè film.
          L'any 1982 es va estrenar a Broadway un musical amb música de Maury Yeston, llibret de Arthur Kopit i Raul Julia de protagonista, obra basada en la peli de l'italià. I van afegir mig número i el van batejar com a Nine. L'octubre de l'any passat al Teatre Eòlia se'n va fer una versió, una mena d'adaptació protagonitzada per Mariona Castillo —1963, 1982, 2016—, i avui (2017) s'ha estrenat una versió modificada al Maldà amb el nom de "les Dones De Guido Contini" —nom de l'alter ego del Fellini de Otto e Mezzo—.
          I què li passa al Guido Contini? Doncs que està en la crisi del 40 i bloquejat i sense idees, fa un repàs de les dones de la seva vida, des de la seva mamma fins a la prostituta Saraghina que vivia en un búnker de la platja quan ell era petit, i per quatre monedes ballava descaradament la rumba. Fins aquí la història (es nota que per a mi Fellini és com Déu?)
          Comença la funció al Maldà i a l'escenari hi ha un piano amb un pianista —excel·lent Gustavo Llull— que es carrega tota la interpretació musical a l'esquena amb potència i autoritat. Apareix la Mariona Castillo, bonica, preciosa, amb un vestit pantaló negre, espectacular, amb l'esquena al aire; mira cap a Guido Contini (representat per una cadira buida) i s'arrenca amb l'Overture delle Donne, un tema boníssim, sense lletra, només dient la-la-la-la (res a veure amb la Massiel), i a partir d'aquí va enfilant diferents temes, representant a tot el seguit "de dones" del director, que l'estimen, l'admiren i també li retreuen "coses".
          No és un recital, és un musical i la Mariona a més de cantar representa i ho fa molt bé; interpreta amb la cara i amb el cos, i es belluga amb autoritat seguint les coreografies encertadíssimes de l'Ariadna Peya, tot controlat pel director i adaptador David Pintó. És un espectacle rodó que no us hauríeu de perdre. Descobrireu el potencial d'una gent jove que arriben molt amunt en la seva feina, i a més us divertireu perquè, desenganyeu-vos, Fellini és Fellini.
          Reflexió: mai (o potser falten dècades) podrem competir amb les grans produccions del West End londinenc o les del Broadway novaiorquès, peròs si que penso que ho podem fer en els musicals de petit format, com aquest. Tenim talent per a fer-ho i més d'una vegada he pensat que la feina, la llavor, l'hauríem de plantar per aquí. Phantom Of The Opera s'ha d'anar a veure a fora, perquè la inversió en tot —vestuari, músics, artistes...— és brutal i l'amortitzen representant-la al llarg de desenes d'anys. Però en aquests de petit format, res a envejar. Bravo, equip de "Les Dones..."