11 de nov. 2017

Anna

ANNA
(a l'Àtic 22)



          Jo al Marc Torrecillas el tenia per un autor "curt", no de gambals, sinó d'obres breus, o sigui de micro-teatre. Ninis n'és un dels millors exemples del que es pot dir i fer en quinze minuts. Si no l'heu vist, busqueu-la on la facin. Aquesta vegada, però, ens ha ofert una obra "llarga" —no us espanteu, 75 minuts— en que deixa el to divertit i afronta uns situació dramàtica.
          Només d'entrar a l'Àtic 22 —com s'agraeixen les noves grades— ens submergim en unes golfes on hi ha roba estesa. Automàticament Francesc Gil, dissenyador de l'espai, ens situa, ja abans de començar, força anys enrere. Ara les vivendes no tenen golfes on estendre roba. Anys cinquanta...? I allà hi ha una noia amb un vestit que ens reforça l'època de l'acció. Despenja la roba assecada dels cordills i en un d'aquest moviments es troba davant un mirall gran on hi està reflectida; ella mateixa? Però la noia del mirall en surt i comencen a parlar com dues adolescents que es comencen a conèixer, descobrint-se l'una a l'altra i juguen al vell joc de trobar alguna cosa amagada a les golfes: jo pregunto i tu només pots respondre sí o no i no s'hi val a rendir-se. I així anem descobrint coses que van passar, o potser no, o que alguna es va imaginar, o potser les dues...
          És d'aquelles peces en que no es pot explicar gairebé res, doncs a cada pas faríem un espòiler. El que sí es pot dir, és que és una peça molt treballada on van aflorant velles històries, com si anéssim traient capes de la ceba del subconscient. El text està molt elaborat i penso que Torrecillas ens ha ofert un llenguatge acurat que a mi m'ha traslladat a la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, cosa que em lliga molt amb el moment de la història que se'ns explica.
          Ann Perelló i Lucía Torres han estat molt bé en els seus papers, dirigides pel propi Torrecillas. Eren dues persones o només una de sola? El que se'n anat explicant eren records o fantasies? Ja he dit que no us ho podia explicar. Haureu d'esperar que la tornin a programar i aleshores anar-hi i descobrir-ho.
          L'Àtic 22 ple, al acabar forts aplaudiments i el públic ha sortit satisfet.

Desitg Sota Els Oms

DESIG SOTA ELS OMS
(al TNC)



          A tocar d'Igualada hi ha una ciutat petita que tenia un cine, gran, un d'aquells que els diumenges feien sessió doble, dues pelis i un parell de curts de dibuixos animats. La gent s'hi passava pràcticament tota la tarda i la canalla quan s'avorria sortia a fer ballar la baldufa al vestíbul. Entre les dues pel·lícules feien un descans... llarg, depenent del consum que es feia al bar, però mai es reprenia la sessió fins que no s'havien servit 20 kgs. de calamars a la romana, que eren els que havien comprat per fregir cada diumenge.
          Aquesta anècdota m'ha vingut al cap avui al TNC ja que a la representació del Desig Sota Els Oms hi hagut un entreacte excessiu i dic excessiu perquè a l'escenari no s'hi havia de canviar res. Ja m'hauria agradat retornar a la meva joventut i escoltar, darrera el teló, els cops de martell dels tramoistes que escoltàvem a cada canvi d'escena. En fi...
          Tot i saber d'unes crítiques no massa favorables, he anat al TNC per un tema de revival. Quan tenia més o menys quinze anys vaig veure aquesta obra a l'Ateneu Igualadí —aleshores Centro Nacional, ves quines coses— i vaig quedar impressionat, especialment pel tema. Que s'emboliquessin la madrastra i el fill, a l'any '55 no era l'habitual a la soferta postguerra que tota ella feia pudor de ciri d'església.
          Ara la gent ja estem de tornada, però tot i així la història, sense ser nova, és forta. Ja ens ho va explicar Eurípides en el seu Hipòlit. El problema d'aquesta versió ha estat, penso jo, que ni Iban Beltran ni Joan Ollé com a adaptadors han estat encertats i a partir d'aquí Joan Ollé com a director no hi ha pogut fer gran cosa. Les escenes inicials amb els tres germans han estat infantils, explicant el conflicte entre germanastres de manera artificial, tot molt allargat. Quan ha aparegut el vell pare amb la nova dona, jove i bonica que s'ha portat de la ciutat, s'havia de començar a crear la tensió sexual amb el fill petit, però en cap moment de l'obra s'ha aconseguit sentir "olor de sexe". Molta xerrameca, però no es palpava res i aquesta és la base del conflicte. Aquí per a mi l'obra s'ha ensorrat. Després l'entreacte quilomètric i la festa pel naixement del fill, que no s'acabava mai; han begut, han ballat i fins i tot han fet el ruc, però tot s'anava diluint en un avorriment mortal, i així fins a dues hores i mitja.
          L'obra de O'Neill porta quasi 100 anys a l'esquena i possiblement el temps li ha fet mal, però l'Hipòlit d'Eurípides en porta prop de 2.500 i jo n'he vist alguna adaptació memorable. L'elenc —quinze persones a escena— no s'ha pogut lluir i sap greu perquè ja no és massa habitual veure muntatges d'aquesta magnitud. L'escenografia de Sebastià Brossa d'aquelles d'épater le bourgeois; la granja damunt una plataforma giratòria que mostrava quatre àmbits diferents i la il·luminació de Lionel Spycher i Ganeca Gil m'ha semblat excessivament confosa en gran part de l'obra.
          No sé, el TNC em sembla que no peta fi, i em temo que el seu pressupost està molt lluny d'altres teatres que administren amb molta dignitat els pocs diners de que disposen. Aquest que hauria d'haver estat un gran projecte, en temo que ha estat un gran fracàs.

30 d’oct. 2017

El Laberinto Mágico

EL LABERINTO MÁGICO
(al Teatre Romea)






          Al Romea hem rebut la visita de la companyia del Centro Dramático Nacional que ens ha portat El Laberinto Mágico, que no és cap obra de teatre, sinó una mena de cocido o potaje amb una pila d'ingredients agafats d'un seguit novel·les de Max Aub que va reunir amb aquest nom genèric, totes elles parlant de la Guerra Civil Espanyola.
          No he llegit els llibres i per tant no puc valorar la seva vàlua; el que si que puc dir que, per a mi, el trasllat al teatre ha estat ben poc reeixit. Tantes històries deslligades —bé, algunes d'elles lligades— se m'han fet pesades i la veritat és que m'he avorrit malgrat la pretesa grandiositat de la posada en escena. Per fer-hi cabre els quinze actors i els dos músics, s'ha hagut de suprimir alguna fila de butaques i ampliar l'escenari.
          Penso que José Ramón Fernández, responsable de la versió o adaptació ha tractat l'obra com si fos un llibre: per capítols, i això ha trinxat la continuïtat. L'escenografia no era per tirar coets, però correcta, a base de sacs terrers estil barricada, però jo n'esperava una altra cosa de l'obra, situacions difícils, emocions, i n'he sortit decebut.
          Els actors han fet la seva feina però les interrupcions entre "capítol i "capítol" no han permès aflorar sentiments. Per a mi el millor ha estat la il·luminació, i tot i que és important, destacar només la il·luminació no és cap elogi. La direcció d'Ernesto Caballero no diré que ha sigut dolenta, però m'ha donat la impressió que "no hi ha pogut fer res".
          Hi havia dos músics que havien de crear clima amb els seus acompanyaments musicals, però la major part de l'obra han aixafat les veus dels actors, cosa que ha perjudicat l'audició. Era dia d'estrena i potser no ho tenien tot prou ben quadrat. Tan de bo per la resta de dies millorin aquest punt.
          I ara una reflexió. Està molt bé que ens arribin produccions de Madrid, però donada la situació precària que passa el teatre a Catalunya, portar disset intèrprets m'ha semblat una mena d'exhibició, una ostentació que, fent números, diria que he pagat amb els meus impostos, aquells que marxen a Madrid i no retornen, o ho fan d'una manera tan minsa que quasi no es veu. Però potser m'equivoco per culpa de que m'ho miro amb ulls d'independentista irredimible, i a més republicà.

29 d’oct. 2017

Living with the lights on

LIVING WITH THE LIGHTS ON
(al Teatre Lliure)



          L'anglès Mark Lockyer és un actor, membre d'una de les millors companyies teatrals del món: la Royal Shakespeare Company. L'any 1995 estava a Stratford Upon Avon preparant un Romeu i Julieta on encarnava el paper de Mercutio. En un descans surt a prendre el sol i descansar a vora del Avon —"Strartford és petita i avorrida, on no es por fer quasi res", diu ell— i se li apareix una persona i comencen a parlar. "Em dic Belzebú" li diu "però els amics em diuen Belz". És el dimoni.
          Aquí comença una carrera desbocada cap el desconegut, una muntanya russa d'èxits i fracassos que el porta, a través del sistema mèdic i judicial, de l'hospital a la presó, fins a la seva recuperació. Intents de suïcidi amb pastilles, ruixant-se amb gasolina, relacions tòxiques amb tothom que si li acosta, alcoholisme... Lockyer és un malalt mental amb trastorn bipolar, i va viure quasi 10 anys així, al límit o segurament una mica més enllà.
          L'obra és un monòleg en el que explica aquesta època en que vivia "amb els llums sempre encesos" —Livign With The Lights On, és el títol de l'obra—, a tota màquina, desbocat, i finalment com se'n va sortir.
          La peça comença en un to divertit, com si expliqués una facècia, una nit esbojarrada, com s'enamora d'una noia i despatxa la seva nòvia d'anys, una mica massa de alcohol, com perd el fil dels papers que interpreta i se salta parts senceres... però a mida que l'obra avança els espectadors ens anem adonant de la gravetat del que li passa i el relat comença a agafar gruix dramàtic cap a la tragèdia.
          Finalment fa un gir previsible, però que ens arriba com un cop de puny a l'estómac, ens fa pujar el cor a la gola i les llàgrimes als ulls, amb uns moments de sinceritat i tendresa, li pegunta a la seva mare si se'n sortirà. "Dependrà de tu", li diu aquella dona ja gran que s'ha passat hores i hores al hospital agafant-li la mà, quasi com a únic vincle amb el món real. Ara Lockyer es lamenta que  ella hagi mort abans de veure la seva recuperació definitiva.
          Extraordinària i sincera interpretació d'un home que es despulla davant el públic. D'aquí a final de temporada no sé que veuré al teatre, però estic segur que aquesta obra estarà entre les millors de la temporada per molts motius: per la cruesa del text, per la interpretació, per la manera d'afrontar el muntatge i per la direcció de Ramin Gray. Obra d'aquelles que quan s'acaba es fa un silenci i de repent s'arrenca una ovació espectacular amb el públic dempeus. Res a destacar en il·luminació, vestuari, moviment escènic. Res que faci nosa a l'actor i la seva història en front al públic, que no és poc.
          Anècdota: portàvem uns 10 minuts d'espectacle quan han deixat entrar una espectadora que anava en cadira de rodes. Algun motiu especial hi deu haver hagut, perquè no és normal deixar entrar públic amb la funció començada. Lockyer s'ha aturat i amb tota normalitat s'ha dirigit a ella i li ha fet un breu resum del que havia succeït fins aleshores. A continuació ha reprès el fil del relat. Jo no ho havia vist mai, però ha quedat realment notable.
          Acabo; nit màgica de teatre-testimoni. Tothom ha sortit tocant el cel amb les mans. El Lliure de Gràcia ple d'habituals, d'aquella gent que ens l'estimem i agraïm que ens portin aquest tipus d'espectacles que no és corrent veure per les cartelleres, o que només es veuen per segons quins teatres compromesos. Vas bé, Pasqual.

23 d’oct. 2017

El Metege de Lampedusa

EL METGE DE LAMPEDUSA
(al Teatre Lliure)



          Lampedusa és una illa petita, un terç de Formentera, que tot i pertànyer a Itàlia està més a prop d'Àfrica que d'Europa i per aquest motiu és quasi pas obligat per moltíssima gent que fuig de guerres, fam o falta de futur. A Lampedusa ara es viu del turisme, però fins fa poc tothom vivia de la pesca, i els habitants encara saben, i tenen molt clar, el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol persona que s'estigui ofegant.
          Lacrime Di Sale és un llibre publicat el 2016, escrit per Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, ella periodista i ell metge, el metge de Lampedusa conegut com "l'angel dels migrants". Anna Maria Ricart ha adaptat el llibre i l'ha convertit en obre de teatre, feina molt difícil perquè no és el mateix llegir un seguit de vivències commovedores que ha escrit el metge, que aconseguir explicar el mateix donant el ritme que es mereix una obra de teatre. Per això aquesta ressenya la dividiré en dues meitats.
          L'obra, com a testimoni del que passa en aquest cementiri en que s'ha convertit el nostre mar és colpidora i fa esgarrifar com es parla de xifres de tres-centes, cinc-centes persones dalt d'una pastera, ofegant-se, famílies senceres, dones prenyades, nens sols que els seus pares han posat en mans de traficants amb l'esperança de que trobin un món millor... i aquest només és el tram final. Pel camí han travessat el Sahara en interminables jornades de gana, de set i d'abandonament de companys que ja no podien més. Han patit vexacions, robatoris i maltractaments; la major part de les dones i nenes han estat violades. És difícil que no et pugin les llàgrimes als ulls...
          Però com a obra de teatre penso que va un pèl fluixa. L'escenografia de Lluís Nadal és correcte: l'ambulatori del Dr. Bartolo, on en una de les parets s'hi fan projeccions per donar suport al text. Xicu Masó tan per la manera d'actuar com pel seu físic, està clavat com a metge de poble i la seva actuació, dirigida per Miquel Gorriz és impecable. El vestuari és correcte: texans i quan convé bata blanca...
          El problema està en la continuïtat. És com si ens expliqués històries soltes; és més, ens està explicant històries soltes, terribles, colpidores, però sense la continuïtat que demana una dramatúrgia i això, al menys a mi, em va semblar que estava en una conferència on es denunciava l'horror que s'està vivint en aquell petit racó d'Europa, d'una Europa voluntàriament cega i sorda que ha perdut la vergonya de mirar  cap a una altra banda i s'ha convertit en la Unió del bla, bla, bla, de grans càrrrecs i sous de fantasia.
          Les comparacions sempre són odioses (diuen), però no em puc estar d'esmentar la pel·lícula d'un director italià compromès; Emanuele Crialese, de títol Terraferma. Tracta el mateix tema a partir d'una història preciosa i a mi em va arribar molt, però molt endins.

22 d’oct. 2017

La Calavera de Connemara

LA CALAVERA DE CONNEMARA
(a la Villarroel)



          Sempre he pensat que les obres de teatre amb gent borratxa han de fer espantar bastant als directors quan fan la primera lectura. No em refereixo a una escena amb alguna persona que va pet, sinó a personatges atrapats per l'alcohol, però és clar, un bon director sempre te el repte d'afrontar com farà actuar a les seves criatures i que el públic se les cregui.
          Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi Sáez), són els personatges de La Calavera, i viuen en aquest recó de món d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Perquè? No ho sé, però la gent d'Irlanda té fama d'haver-les passat molt putes, massa temps com una "colònia" anglesa, les millors terres pels latifundistes britànics; van tenir uns episodis de fam bíblics que va portar a una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen. Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els van canviar els noms de pobles i ciutats. Anem al que hem vist.
          El cementiri del poble, el centre de l'obra és tan petit que quan fa set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen (una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa pet i del qual mai s'ha recuperat. El rector li assigna d'ajudant el Mairtin, un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca. Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà del Mairtin, el policia del poble que està obsessionat en assemblar-se, en eficiència, al detectiu Colombo de la sèrie nordamericana.
          Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les ofenses i maledicènciesque projecten els uns contra els altres en una situació com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una conversa normal? Doncs així funciona La Calavera De Connemara.
          Jo la vaig veure ja fa uns dies i em va semblar exagerada, portada al límit i de vegades passant-se, com si al director Ivan Morales se li hagués escapat de les mans, però alguna cosa al fons del meu cor (cervell, estómac?) em deia que no, que no em precipités a fer la ressenya, que alguna cosa em quedava per encaixar, i sí, després d'uns dies ho he vist clar. Què es podia fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es posen a cantar Nothig Compares to you de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?
          No, a l'Ivan Morales no se li va escapar res, els personatges ja estaven fora de control des que van sortir de la ploma de Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball excel·lent, difícil i excel·lent, aixecant una comèdia negra i irreverent que a voltes feia riure i altres vegades esgarrifar.
          L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel convertida en un cap de gespa, amb una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac.

21 d’oct. 2017

España Ingobernable

ESPAÑA INGOBERNABLE
(al Teatre Romea)



          Alberto San Juan és un actor estimat a Catalunya on acostuma a actuar amb assiduïtat. Aquests dies està al Romea amb dues obres: España Ingobernable i Autoretrato de un Joven Capitalista Español, aquesta última ja coneguda del públic català.
          España... és una mena de monòleg a dues veus: la d'ell i la de la guitarra de Fernando Egozcue, un músic re-emigrat, o sigui que el seu avi es va exiliar a l'Argentina per culpa de la guerra civil i ell, el nét, ara ha emigrat tornant a Espanya.
          San Juan comença explicant-nos la merda de país en que vivim, així, clar i català, però no Espanya com a terra, sinó com a Estat. Ens situa al 1520 amb els Comuneros de Castilla, passem al 1640 amb la Guerra dels Segadors,  i així anem tirant amunt cap a la Primera República, la guerra civil, el franquisme i la transición falsa, per acabar avui. Si això fos una conferència podria ser avorrit, però San Juan, hàbilment, ho amaneix amb anècdotes, poemes i cançons. A més ell és una bèstia de l'escenari, el coneix i sap com l'ha de trepitjar i això fa que l'espectacle se'n beneficiï. Es mou amb solvència, fa veure que s'oblida de coses, va a la tauleta de fons per consultar notes... tot molt espontani, encara que jo crec que ho te més que mil·limetrat, però l'efecte és molt bo.
          El guió està farcit de referències històriques, però principalment de poemes, poemes dels millors, aturant-se en els que el franquisme va matar: Federico García Lorca, Miguel Hernández... De tots es sabuda la por que tenen els governs totalitaris als poetes, especialment quan son bons... i acaben matant-los, aquí i a tot arreu, com va fer Pinochet amb Víctor Jara.
          Però no tot va ser seriós i trist. Amb l'ajut impagable del guitarrista Fernando Egozcue, van desgranar moments impagables, cantant cançons i fent bromes i rient, com quan van anunciar que cantarien una cançó d'amor junts. "Per sort és molt poc coneguda i ningú notarà la nostra falta de tècnica" va dir, i s'arrenquen amb Paraules d'Amor que el públic va taral·larejar.
          En quant a l'acompanyant guitarrista, val a dir que és d'una pulcritud impecable. Moltes vegades els guitarristes massa polits, aquells als que mai els grinyola una corda, sonen a mecànics. Egozcue és d'una polidesa excelsa, però de la seva guitarra en surten músiques plenes de cor i sentiments. En un moment determinat es va arrencar amb el Libertango de Piazzola i puc jurar que en el silenci de la platea es va sentir com els pèls del tots els espectadors es posaven de punta. Una sensació brutal.
          En fi, gran nit de teatre que potser no és realment teatre, potser recital, conversa distesa amb amics... fins i tot míting polític, però coneixeu una forma millor de denunciar als sàtrapes que mitjançant el teatre? L'hora i quart prevista es va convertir en hora i mitja, i en acabar el públic va aplaudir amb força i ganes.
          Després me'ls vaig trobar sopant al Rita Blue i els vaig saludar i felicitar i se'ls veia molt contents.

12 d’oct. 2017

Bonsai Festival Di Microteatro

BONSAI FESTIVAL DI MICROTEATRO
(a Ferrara)



          Tinc un amic que diu que en teatre, als argentins se'ls hi ha de donar menjar apart. No ho puc comprovar perquè no he servit mai pitança, però sí sé que són molt creatius a l'hora de superar adversitats i el teatre no és una excepció. Teatre als menjadors de les cases —tema que conec— obres curtes en espais "curiosos"... I així neix el Microtea3, Nanoteatre, Micoteatre, i s'exporta al món. A Barcelona actualment tenim un Microteatre i un festival fabulós amb el nom de Píndoles, sí, allò que et recepta el metge quan estàs fotut i de vegades costen d'empassar.
          El Píndoles és la creació d'un trio de gent jove i entusiasta: Aina Bujosa, David Barrera i Giulia Poltronieri (per ordre alfabètic). Ja porta tres anys i té un èxit brutal: 18 obres diferents repartides en tres dies, organitzades amb una dinàmica que a més crea empaties entre tots els espectadors. Estigueu al lloro per quan es faci la propera edició. Tot i així de obres del Píndoles se'n fan contínuament a Catalunya.
          Doncs aquest trio d'impetuosos, per no quedar-se aturats n'han promocionat una edició a Itàlia, a Ferrara —la Giulia és nascuda allà—, i el passat cap de setmana se'n va fer la primera edició, i a can kabrota ens hi vam arribar.
          Sota el nom de BONSAI festival di microteatro, i a l'empara d'un espai nomenat Fattoria Grisu, una antiga caserna de bombers en procés de reconversió en espai cívic, es va presentar el Bonsai i es van fer tres representacions dissabte a la tarda amb entrada lliure i sis l'endemà. No ressenyo les obres perquè no tindria cap utilitat per a nosaltres, però sí que explicaré com va anar. Seguint les directrius del Píndoles de Barcelona, les obres eren d'una durada entre 15 i 20 minuts. Això permet als interessats seguir totes les peces ja que entre obra i obra hi ha 45 minuts i això permet anar-se desplaçant als diferents espais on es feien, sempre molt a prop del centre logístic.
          La diferència més gran que vaig notar entre Barcelona i Ferrara és que els que van seleccionar les obres, pel meu gust s'ho van prendre molt seriosament, en el sentit de agafar obres molt denses i possiblement poc lleugeres. Jo comparo el teatre "llarg" com a novel·la i el micro com a "conte", que necessita un desenllaç a ser possible sorprenent, al més pur estil Pere Calders. De les 9 obres que es van representar, la que més connectava amb aquest estil va ser Giro Solo Esterni Con Aneddoti, on un guia turístic ens feia veure el que era invisible i al final intenta vendre'ns un salami que porta en una maleta. Teatre absurd. En quan a l'acollida, els organitzadors tot gent jove i molt amable, un 10.
          Turísticament Ferrara és una ciutat de 130.000 habitants, però petita perquè el seu casc antic està dintre la muralla, que és per on et bellugues habitualment, entre edificis preciosos de l'Alta Edat Mitjana i el Renaixement. Un lloc on val la pena d'anar, i si és per assistir a un festival de teatre, encara més.

Ahora Todo Es Noche

AHORA TODO ES NOCHE
(Al Teatre Romea)



          Després d'un llarg ramadà per culpa de diferents motius —alguns problemes de salut (tirant a greus), problemes amb l'estat espanyol (aquests molt greus) i fins i tot un viatge (molt agradable)— m'incorporo lentament a la vida teatral fent una crònica endarrerida: Ahora Todo Es Noche.
          Avanço que sóc un admirador de La Zaranda, aquesta companyia nascuda a Jerez que era el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, i que farta de manca de suports i excés d'ingratitud, va marxar a Madrid i es va convertir en el Teatre Inestable de Ninguna Parte. Com passa a tot arreu unes obres poden ser millor i altres pitjor, però sempre, en totes les que he vist, hi he trobat una dignitat a la màxima altura, i no fan pas un teatre fàcil, sinó compromès, digueu-ne de denúncia o com vulgueu; algú l'ha batejat com a "poesia de la devastació"; potser humor grotesc, esperpent...
          Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d'anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa... Aquesta part de l'obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però que és pitjor no saber on s'està. Aquí sembla que ens han fotut el primer cop de realitat, doncs en bona part és el que els ha passat a ells com a companyia (Teatre Inestable de Ninguna Parte...)
          Naturalment passen moltes més coses, totes explicades amb aquelles veus ronques, gastades, "zarandas", de gent desnonada però que manté una dignitat, amb frases ben estructurades i ben pronunciades i utilitzant un llenguatge preciós com ho acostuma a fer el seu autor exclusiu Eugenio Calonge, un home que sap molt bé el que escriu.
          L'escenografia és genial: carros de supermercat que ja fa molts anys són la imatge internacional de l'indigent, una il·luminació molt bona, fosca, com si no hi hagués un més enllà lluminós, i un vestuari realment notable que no m'estranyaria que no fos confeccionat, sinó comprat a El Rastro.
Direcció molt ajustada de Paco de la Zaranda i interpretacions notables de Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (Paco de la Zaranda).
          Si ja els coneixeu aneu-hi i els reconeixereu. Si no els heu vist mai aprofiteu que encara estan en cartell per descobrir-los. Segur que aplaudireu fort per gratificar la seva feina; ara, per molt que ho feu no espereu que surtin a saludar. Mai ho fan, és marca de la casa.

11 de set. 2017

Això és una mena d'adéu

AIXÒ ÉS UNA MENA D'ADÉU
(Opinió)




          La d'avui no és cap ressenya teatral, més aviat és un principi  de comiat. El que em queda de pulmons m'està donant avisos —o m'està donant pel sac, preneu-vos-ho com vulgueu—. Tinc una capacitat respiratòria cada dia és més baixa i no estic per fer massa esforços. La meva pneumòloga em renya constantment i m'amenaça amb prendre'm les claus de la moto. Vaig ser ruc, i per haver fumat excessivament ara respiro com el cul.
          Tot i fer un temps que ja n'era conscient, el detonant ha estat Firatàrrega. He assistit a un sol espectacle i la resta d'entrades les he regalat. Si no estic còmodament assegut en una butaca i preferiblement fila 1 centradet, ja em costa d'aguantar les obres. Fa poc només vaig poder seguir la meitat de l'obra Fugit; no em vaig veure en cor de continuar corrent pels carrer del Poble Sec. A més, anar al teatre —excepte quan fan obres a Igualada— em suposa fer 150 kms (sort que els faig en moto), i sopar tard, molt tard, o sigui que em retiro "parcialment". Naturalment continuaré anant al teatre, però baixaré el ritme, possiblement molt.
          Una de les coses que amb seguretat enyoraré més serà veure sovint a un seguit de persones amb les que hem teixit una potent xarxa d'amistat, parlant quasi sempre de teatre, sense deixar altres temes divertits com comentar sobre els personatges curiosos que ens trobem per les platees, que n'hi ha; moltes vegades cargolant-nos de riure.
          Així està el pati. Avorrir-me no m'avorriré perquè a mi sempre se m'amuntega la feina i tinc més d'un projecte. Estic preparant un recital de música per aquest proper curs i tinc una pila de pàgines escrites que el dia que se'm creuin els cables es convertiran en un llibre de contes. També tinc l'esborrany d'un curs que m'agradaria impartir sobre música i cinema, un tema que ja fa anys que em té obsessionat. Tot coses que es poden fer amb comoditat i sense córrer. Per tenir cura de l'hort i el jardí de casa tinc ajuda, o sigui que ara és més qüestió de manar que d'ajupir-se. I per acabar tinc les joies de la corona, que són els meus néts, nou "peces" dels 8 als 22 anys que mai paren de sorprendre'm.
          No és que estigui content, però tampoc trist. Penso que és important conèixer les pròpies limitacions i acceptar-les. Ens veiem al teatre, tot i que menys sovint.

24 d’ag. 2017

Per Si No Ens Tornem A Veure

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE
(al Maldà)



          Més de quatre vegades,  a la tornada d'una estada a Londres per veure teatre he comentat que en musicals els anglesos juguen en una altra lliga, una mena de Champions particular. Doncs avui estic content perquè puc dir la mateixa frase d'una peça que s'està fent a Barcelona, al Maldà concretament: "Per Si No Ens Tornem A Veure" és el títol.
          És una peça de petit format que naturalment no encaixaria en els grans teatre del West End, però sí en qualsevol dels del Off, aquesta xarxa que s'estén per tot el Gran Londres i on es poden veure coses fantàstiques i a preus molt raonables.
          Comencem pel començament. Per Si No... és una història senzilla però preciosa perquè és un conte, quasi de fades en que una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s'enamoraran irremeiablement. Com diu el programa de mà una mena de Leonci i Lena, El Joc de l'Amor i de l'Atzar, i Al Vostre Gust.
          Amb aquesta idea senzilla, quasi infantil, Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s'ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part —ja he dit que era una mena de conte de fades— però sense la més mínima carrincloneria, molt al contrari, ha composat una música perfectament adequada a la faula, però molt actual.
          A partir d'aquí un musical ja pot funcionar: bona història i bona música... només falta que la direcció no ho espatlli, i no ha sigut així. La mateixa Alícia Serrat se n'ha fet càrrec i penso que ho ha brodat conduint a Anna Lagares i Edgard Martínez que han estat perfectes en els seus papers de prínceps i usurpant altres identitats. Molt adequats els moments en que els intèrprets trencaven la quarta paret i implicaven el públic. Tots dos m'han impressionat per la seva capacitat vocal, però especialment per l'aptitud de modular, un bé escàs dins la professió que té tendència a passar del piano al do de pit directament, amb la qual cosa es perden infinitat de matisos. Bravo per Sambola que és el responsable de la direcció musical.
           I parlant de Marc Sambola, a més de ser el compositor de la banda sonora també n'és l'intèrpret, i a fe que és un virtuós que li treu un suc a la guitarra que si tanques els ulls sembla que escoltis a una orquestra. A més de tocar l'instrument, també fa un paper secundari, però important, de poeta en un joc molt hàbil d'interacció amb els protagonistes, i per acabar-ho d'adobar, encara li ha quedat temps per enamorar-se d'una espectadora de la primera fila. Redéu, hi ha gent que dona per a molt.
          Vestuari senzill per molt bo d'Oriol Burés, il·luminació adequada que no consta als crèdits i moviment escènic bo que tampoc hi consta. El Maldà ple com un ou d'un públic que ens ho ha passat d'allò més bé, cosa que hem gratificat amb forts aplaudiments. No badeu que estarà en cartell pocs dies, i una bona notícia extra-teatral. La xarcuteria La Pineda, del número 16 del carrer del Pi, la de tota la vida, ara tanca més tard i a la sortida del teatre s'hi pot sopar alguna cosa si no us encanteu: formatges, pernil, embotits, unes anxovetes... el de sempre amb la qualitat de sempre. Se que fa vell dir això, però sortosament algunes coses al barri gòtic encara no han canviat. Es veu que el Gaspart no va al teatre.

14 d’ag. 2017

The Hollow Crown

THE HOLLOW CROWN
(sèrie de televisió)




          Com que jo no sóc creient, vaja, per no ser-ho ni crec en la religió bona, no controlo massa bé el calendari de festivitats i celebracions, i faig les coses al meu aire. Ho dic perquè l'agost és el mes en que faig ramadà, però compte, no ens confonguem, faig ramadà de teatre, no aquell de deixar de menjar, beure o fer l'amor. Diguem que és un ramadà sui generis, empès perquè la cartellera és un desert.
          Per compensar-ho recupero sèries de TV que tinc pendents o a mig rematar. M'he posat al dia amb House of Cards (l'americana), Game of Thrones, Boardwalk Empire, he tornat a veure The League Of Gentelements, m'he avorrit amb The Young Pope, i he devorat The Hollow Crown. D'aquesta última vull parlar.
          Si sou Shakespearians, opinareu com jo que és una de les coses més  grans que s'han fet per a la televisió. Consta de dues temporades on a la primera s'ataca l'anomenada Henriad, tetralogia composta per Richard II, Henry IV part 1, Henry IV part 2 i Henry V. A la segona temporada estem en la Guerra de les Roses amb Henry VI part 1, Henry VI part 2, Henry VI part 3 i acabem amb Richard III, aquell de "el meu regne per un cavall..."
          No desvetllo cap secret si dic que els anglesos produint sèries històriques son els putos amos; tan és si es tracta de adaptacions d'obres clàssiques, Shakespeare en aquest cas, com obres de ficció recents en el cas de  Downton Abbey. Dominen un mitjà que sembla que hagin inventat ells, tenen excel·lents guionistes, directors d'art, productors com Sam Mendes en aquest cas i un estol d'actors provinents de les escoles de teatre —les millors del món?— que han passat per la BBC o la RSC (Royal Shakespeare Company), Jeremy Irons, Michael Gambon o Benedict Cumberbatch per citar noms coneguts, i naturalment directors magnífics com Rupert Gold, Richard Eyre, Thea Sharrock o Dominic Cooke.
          El resultat, en aquest cas, és una obra immensa on es combinen les parts més teatrals amb recitats acuradíssims, sense moure una coma del text original dit amb solvència des de l'actor principal fins al maldito, i escenes d'acció (guerra, generalment) amb uns moviments de tropes i càmera fora del comú i un valor afegit: tot lluny de l'estètica Cecil B. De Miller, o sigui res de daurats, trompetes i cuirasses brillants. Tot cutre com era a l'Alta Edat mitjana, brut, apedaçat i poc glamourós; les escenes a Westminster encara amb una certa lluentor, però els carrers de Londres, la gent del poble, les tabernes i cases de putes, d'agafar fàstic. El personatge de Falstaff  és un bot de greix que fins i tot et sembla que li sents la pudor.
          Quina enveja em fan aquests putos british. Saben treure suc del seu patrimoni cultural perquè, hàbils, l'han sabut treballar. I aquí una reflexió: sempre parlem del mateix autor, William Shakespeare i una miqueta de Christopher Marlowe. A la mateixa època, a Espanya hi havia una muntanya d'autors rellevants a la mateixa altura que els anglesos. Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Calderón de la Barca, per dir-ne només tres. Com el Segle d'Or espanyol no hi ha hagut cap moviment cultural comparable al món, però la industria audiovisual aquí és inexistent. Shakespeare fins al dia d'avui, és el més gran guionista cinematogràfic de la història: 1.293 pelis —vint-i-cinc produint-se en aquest moment—. Us imagineu si algú s'hagués posat les piles amb els escriptors del Segle d'Or espanyol? Però aquesta sí, és una altra pel·lícula.
          Torno a The Hollow Crown. Us la recomano vivament, encara que no sigueu seguidors, com jo, del bard d'Stratford-upon-Avon. És una lliçó d'història, de teatre, de cine i de bon gust.