6 de jul. 2017

Paraules Encadenades

PARAULES ENCADENADES
(a la Sala Villarroel)



          Penso que Jordi Galceran és un dels dramaturgs més importants de l'actual panorama teatral català, un dels més hàbils, un home de recursos que sap extreure el màxim suc de les seves idees. El Mètode Gronhölm n'és un exemple.
          Ara, dins el festival Grec, s'ha reposat Paraules Encadenades, un thriller psicològic escrit fa quasi vint anys. Quan la van estrenar al 1998 jo no la vaig veure, o sigui que hi he assistit com el sisè signe del zodíac, i he quedat gratament sorprès pels motius que ara explicaré.
          D'entrada per la història, que ja abans de començar veiem que no serà L'Estel de Nazaret, doncs mentre ens acomodem a les butaques, al mig de la sala disposada a dues grades hi ha una noia lligada a una cadira, immovilitzada i emmordassada. Està segrestada? Sí, i l'home que apareix a escena és un assassí en sèrie que l'atemoreix i li mostra una gravació de la seva primera víctima. Ella serà la dinou. Sí, en una lleixa hi ha divuit video-cassetes. La noia no es rendeix i, com en un repte, pacten jugar a les paraules encadenades; si guanya ell la torturarà, però si ho fa ella la deixarà marxar, però la vida no és tan senzilla,  i hi ha moltes, moltes coses amagades...
          També és remarcable l'escenografia de Maz Glaenzel que d'alguna manera ja comença i acaba a l'antesala. A l'escenari quasi res: una taula com de cuina, un moble amb postades i dues cadires. Ambient fred, com si fos un magatzem mal il·luminat, obra de Kiko Planas que aconsegueix un ambient força tètric. Vestuari adequat, ell pantalons i camisa i ella un vestit vermell —la única nota de color de l'obra— suficientment curt com per mostrar les calces en algunes escenes brusques, cosa que augmenta la tensió eròtica que es palpa al llarg de l'obra.
          La direcció de Sergi Belbel és esplèndida, minuciosa, el que dona credibilitat als personatges. El de David Bagés és un psicòpata meticulós i ho demostra en cada moviment, com es frega la suor amb el mocador, la precisió en que col·loca les cadires quan les mou, corregint uns mil·límetres si li semblen fora del lloc exacte. El de la Mima Riera, dona valenta que juga fort per provocar l'home i desafiar-lo a jugar per guanyar-lo i poder fugir. Com que l'obra voreja els límits, penso que una direcció menys encertada l'hauria ensorrat, perquè al marge del terror hi ha moments per la rialla per culpa d'una situació inversemblant, Em sembla que va ser el mateix Galceran que va dir que el riure i la por estan molt a prop.
Els dos actors han estat fantàstics i torno a dir el que he dit de la direcció: quedar-se curts hauria estat fred i passar-se hauria provocat allò tan letal de "au va, home va".
          Nit d'estrena amb tota la professió a les grades. Quan ha tancat els llums, els aplaudiments han estat sonors, forts i perllongats. Les nits d'estrena estan plenes de convidats —o potser només hi ha convidats?— i sempre s'aplaudeix molt, però quan els aplaudiments són sincers es nota, es nota molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada