8 de jul. 2017

Un Tret al Cap

UN TRET AL CAP
(a la Sala Beckett)



          Ahir vaig veure Un Tret Al Cap i m'he donat unes hores per reflexionar abans d'escriure res, però mantinc la primera impressió: a mi no em va arribar malgrat les interpretacions, especialment una. M'ha passat el mateix que en Victòria; potser per la diferència d'edat amb l'autor, que és molt jove, no m'acabo de creure el que fa passar damunt l'escenari.
           Penso que un piano sempre fa bonic en una escenografia, però no vaig entendre que hi feia i perquè el personatge de la Mar Ulldemolins el tocava tímidament al començament i a mitja obra, tot i que això no és massa rellevant. El personatge de la Vilarasau està permanentment emprenyat perquè l'han despatxat del diari en que ha treballat tota la vida, però no m'ha resultat creïble; potser massa crits, massa sortides de to, i la relació amb la jove que li demana ajut m'ha semblat impossible. Per sort l'Imma Colomer que fa de germana gran sembla que estigui en un altra pla, com si actués en una altra obra (estic exagerant) i aquesta sí que me l'he cregut i a més penso que els ha robat la funció.
          De tan en tant els personatges trenquen la quarta paret i alliçonen al públic, cosa que m'ha molestat força. Penso que trencar la quarta paret no sempre funciona, però això ara ens portaria a disquisicions llargues i molt discutibles.
          La relació entre la jove que demana a la veterana periodista que esbombi el seu cas —l'han despatxat d'una empresa alimentària per informar de la merdaca que posen als aliments— també és una mica ingènua. Creu que una veterana, al estil d'Oriana Fallaci, publicarà una història només basant-se en el que diu la part implicada? santa innocència! I al final per tancar-ho tot ens expliquen un conte. A l'obra passen moltes més coses que seria indecent desvetllar, però que a la meva manera de veure, no han ajudat a fer-me-la creïble. Les projeccions informant-nos de noms i productes additius al menjar, un catàleg de porqueries prohibides o no, tampoc m'han aportat res com a obra de teatre.
          Conclusió, he sortit fred i amb una enyorança, que m'haguessin explicat més coses de la germana gran, del que li va passar fa molts anys, de la seva relació amb la gata Muriel, en fi, de la seva vitalitat; "va, anem a ballar" li diu a la seva germana "encara podem remoure alguna cosa". Gran, l'Imma Colomer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada