11 de nov. 2017

Desitg Sota Els Oms

DESIG SOTA ELS OMS
(al TNC)



          A tocar d'Igualada hi ha una ciutat petita que tenia un cine, gran, un d'aquells que els diumenges feien sessió doble, dues pelis i un parell de curts de dibuixos animats. La gent s'hi passava pràcticament tota la tarda i la canalla quan s'avorria sortia a fer ballar la baldufa al vestíbul. Entre les dues pel·lícules feien un descans... llarg, depenent del consum que es feia al bar, però mai es reprenia la sessió fins que no s'havien servit 20 kgs. de calamars a la romana, que eren els que havien comprat per fregir cada diumenge.
          Aquesta anècdota m'ha vingut al cap avui al TNC ja que a la representació del Desig Sota Els Oms hi hagut un entreacte excessiu i dic excessiu perquè a l'escenari no s'hi havia de canviar res. Ja m'hauria agradat retornar a la meva joventut i escoltar, darrera el teló, els cops de martell dels tramoistes que escoltàvem a cada canvi d'escena. En fi...
          Tot i saber d'unes crítiques no massa favorables, he anat al TNC per un tema de revival. Quan tenia més o menys quinze anys vaig veure aquesta obra a l'Ateneu Igualadí —aleshores Centro Nacional, ves quines coses— i vaig quedar impressionat, especialment pel tema. Que s'emboliquessin la madrastra i el fill, a l'any '55 no era l'habitual a la soferta postguerra que tota ella feia pudor de ciri d'església.
          Ara la gent ja estem de tornada, però tot i així la història, sense ser nova, és forta. Ja ens ho va explicar Eurípides en el seu Hipòlit. El problema d'aquesta versió ha estat, penso jo, que ni Iban Beltran ni Joan Ollé com a adaptadors han estat encertats i a partir d'aquí Joan Ollé com a director no hi ha pogut fer gran cosa. Les escenes inicials amb els tres germans han estat infantils, explicant el conflicte entre germanastres de manera artificial, tot molt allargat. Quan ha aparegut el vell pare amb la nova dona, jove i bonica que s'ha portat de la ciutat, s'havia de començar a crear la tensió sexual amb el fill petit, però en cap moment de l'obra s'ha aconseguit sentir "olor de sexe". Molta xerrameca, però no es palpava res i aquesta és la base del conflicte. Aquí per a mi l'obra s'ha ensorrat. Després l'entreacte quilomètric i la festa pel naixement del fill, que no s'acabava mai; han begut, han ballat i fins i tot han fet el ruc, però tot s'anava diluint en un avorriment mortal, i així fins a dues hores i mitja.
          L'obra de O'Neill porta quasi 100 anys a l'esquena i possiblement el temps li ha fet mal, però l'Hipòlit d'Eurípides en porta prop de 2.500 i jo n'he vist alguna adaptació memorable. L'elenc —quinze persones a escena— no s'ha pogut lluir i sap greu perquè ja no és massa habitual veure muntatges d'aquesta magnitud. L'escenografia de Sebastià Brossa d'aquelles d'épater le bourgeois; la granja damunt una plataforma giratòria que mostrava quatre àmbits diferents i la il·luminació de Lionel Spycher i Ganeca Gil m'ha semblat excessivament confosa en gran part de l'obra.
          No sé, el TNC em sembla que no peta fi, i em temo que el seu pressupost està molt lluny d'altres teatres que administren amb molta dignitat els pocs diners de que disposen. Aquest que hauria d'haver estat un gran projecte, en temo que ha estat un gran fracàs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada