13 de des. 2017

Les Dones de Guido Contini

LES DONES DE GUIDO CONTINI
(al Maldà)



          El primer film de Federico Fellini es va dir Luci del Varietà, que podríem traduir per Llums del Teatre de Varietats —aquest teatre arrevistat que a Itàlia seria el que va ser El Molino de Barcelona durant molt anys—. Fellini no la va dirigir sol, va compartir la regidoria amb Alberto Lattuada, i per això quan dotze anys després (1963) va filmar la seva novena pel·lícula la va titular Otto e Mezzo, perquè no era "sencer" el seu novè film.
          L'any 1982 es va estrenar a Broadway un musical amb música de Maury Yeston, llibret de Arthur Kopit i Raul Julia de protagonista, obra basada en la peli de l'italià. I van afegir mig número i el van batejar com a Nine. L'octubre de l'any passat al Teatre Eòlia se'n va fer una versió, una mena d'adaptació protagonitzada per Mariona Castillo —1963, 1982, 2016—, i avui (2017) s'ha estrenat una versió modificada al Maldà amb el nom de "les Dones De Guido Contini" —nom de l'alter ego del Fellini de Otto e Mezzo—.
          I què li passa al Guido Contini? Doncs que està en la crisi del 40 i bloquejat i sense idees, fa un repàs de les dones de la seva vida, des de la seva mamma fins a la prostituta Saraghina que vivia en un búnker de la platja quan ell era petit, i per quatre monedes ballava descaradament la rumba. Fins aquí la història (es nota que per a mi Fellini és com Déu?)
          Comença la funció al Maldà i a l'escenari hi ha un piano amb un pianista —excel·lent Gustavo Llull— que es carrega tota la interpretació musical a l'esquena amb potència i autoritat. Apareix la Mariona Castillo, bonica, preciosa, amb un vestit pantaló negre, espectacular, amb l'esquena al aire; mira cap a Guido Contini (representat per una cadira buida) i s'arrenca amb l'Overture delle Donne, un tema boníssim, sense lletra, només dient la-la-la-la (res a veure amb la Massiel), i a partir d'aquí va enfilant diferents temes, representant a tot el seguit "de dones" del director, que l'estimen, l'admiren i també li retreuen "coses".
          No és un recital, és un musical i la Mariona a més de cantar representa i ho fa molt bé; interpreta amb la cara i amb el cos, i es belluga amb autoritat seguint les coreografies encertadíssimes de l'Ariadna Peya, tot controlat pel director i adaptador David Pintó. És un espectacle rodó que no us hauríeu de perdre. Descobrireu el potencial d'una gent jove que arriben molt amunt en la seva feina, i a més us divertireu perquè, desenganyeu-vos, Fellini és Fellini.
          Reflexió: mai (o potser falten dècades) podrem competir amb les grans produccions del West End londinenc o les del Broadway novaiorquès, peròs si que penso que ho podem fer en els musicals de petit format, com aquest. Tenim talent per a fer-ho i més d'una vegada he pensat que la feina, la llavor, l'hauríem de plantar per aquí. Phantom Of The Opera s'ha d'anar a veure a fora, perquè la inversió en tot —vestuari, músics, artistes...— és brutal i l'amortitzen representant-la al llarg de desenes d'anys. Però en aquests de petit format, res a envejar. Bravo, equip de "Les Dones..."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada