8 de març 2018

El Temps Que Estiguem Junts

EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS
(al Teatre Lliure)




          Després d'un ramadà forçat per culpa d'una malaltia crònica sembla que puc tornar —amb molta prudència— a la meva afició al teatre. Ara venen temps difícils perquè passar de veure quatre o cinc obres a la setmana, a una o potser dues, vol dir seleccionar, o sigui triar, i això comporta que s'ha acabat anar a estrenes i fer descobriments. Ara em refiaré dels crítics amb els que m'identifico i de companys amb els que acostumem a compartir gustos.
          Doncs bé, per començar l'he espifiada. "Els Temps Que Estiguem Junts" em venia molt recomanada i jo no hi he connectat gens. Si exceptuo l'arrancada, quan la noia prepara el pis per mostrar als possibles llogateres, desenfundant els mobles coberts amb teles blanques i deixant a la vista les persones (mortes? inexistents? fantasmes? ...?) que hi ha a sota, que m'ha semblat un inici espectacular, la resta se m'ha mort a una velocitat exagerada, deixant-me les neurones orfes i l'interès per terra.
          Les obres complicades, que no són lineals, en les que hi ha més d'una dimensió, que els personatges estan a l'escenari, però representa que viuen moments diferents en l'espai, el temps o com en vulgueu dir, són molt interessants, però t'han d'atrapar, i per fer-ho han d'estar molt ben travades. No vull dir que aquesta no ho estigui, però per a mi no, i per això no m'ha enxampat i m'ha deixar d'interessar abans de la mitja hora i aleshores passa el que passa. Es fa difícil valorar si les actuacions són bones o mediocres perquè no t'hi sents identificat, i aleshores estàs més atent als defectes que a les virtuts, i trobes incongruent que una parella es posi a follar, però no es tregui la roba interior tot i estar tapats amb el cobrellit, i de repent et dius "para" perquè estàs analitzant les tonteries perquè la resta t'avorreix.
          Tampoc a col·laborat que una noia que estava a la butaca del costat reia a crits (ja, ja, ja...) fins i tot en els moments més dramàtics, o que una altra a la fila anterior ha obert el mòbil fins a tres vegades per consultar... què? Quan acabada l'obra l'he renyat, m'ha dit que no era culpa seva, que li havien enviat uns missatges, o Whats o com se digui. Hi ha coses que no canvien: la culpa sempre és dels altres.
          En fi, no ha estat la millor arrancada post-ramadà, i acabo amb una reflexió; potser la culpa de no haver-me  interessat ha estat meva, al haver estat tant de temps "desendollat"; possiblement hauria sigut millor començar per una obra més clàssica. De vegades la culpa no és dels demés.

2 comentaris:

  1. Celebro tornar a llegir les teves crítiques!
    Respecte a la noia del mòbil... sense comentaris (si ens demanen que apaguem els mòbils no és perquè ELLA estigui pendent de si en rep algun).
    Diumenge vaig a veure la "Sopa de pollastre", que diuen que està molt bé.

    ResponElimina
  2. -Sopa de pollastre amb ordi a la Biblioteca de Catalunya
    -A mi no me escribió Tennesse Willams a la Seca
    -Mala Broma a la Muntaner
    Per començar, ens han agradat moolt.

    Imma C.

    ResponElimina